Sally can't wait

BSE #2. "You were right about the stars"

2010-07-24T03:27:00.004+02:00

Vas marxar dins la teva (i meva) boira, poques hores després que et cantés que tenies raó sobre les estrelles, que totes són sols ponent-se, i des d'aleshores, des d'aquell matí enlluernant, no t'he pogut cantar més i tot m'ho he hagut de cantar a mi. No ploris, pots comptar amb mi, reina, tot i que sóc jo qui t'ha plorat més. Vas marxar dins la meva boira i m'has deixat amb les cançons per fer-me companyia, i la rutina, que s'està tornant més dura i tot que abans que te n'anessis. Fumo els últims pitis del paquet mentre t'escric, aquí, a un món literal i a cinc hores de distància, mentre espero el teu missatge que em digui que estàs bé, que em faci sentir egoista per sentir-te lluny i no deixar-te viure el segon millor viatge de la teva vida. He pres consciència que no falta tant temps ara ja perquè tornis i moro per omplir de vida el record, el desig i la distància, però encara falta massa i aquest mes s'està fent tan llarg com el teu d'ara fa un any. Sort que jo. No tenim diners no, però som tot el que tenim mentre ens pensem. I ens tenim.

Desastres primaverals

2010-05-10T15:24:00.002+02:00

Dijous. Pavement tocarà a la 1:00h.
Dijous. Fuck Buttons tocaran a les 02:30h.
Dijous. Emilio José tocarà a les 17:45h.
Dijous. Titus Andronicus tocaran a les 20:30h. The Fall només farà 20 minuts que estaran tocant.
Divendres. Low i Scout Niblett a la mateixa hora. A. La. Mateixa. Hora.

No vull mirar més. A la merda.

Quan queden cent pàgines

2010-04-07T22:59:00.001+02:00

Sorel, això no acabarà bé. Però sé que no et resignaràs, has arribat massa enllà dins del teu cap com per deixar-ho tot així. M'has acompanyat durant massa mesos i aquest consell absurd és el mínim que et devia. Compte, Sorel.

Cançons que recordo: A Viva Veu DJs

2010-04-04T19:58:00.003+02:00

Divendres vam punxar a La [2] i sortosament el meu fetge està en condicions. La meva memòria no ho sé, però aprofito que em disposo a endreçar els discos que em vaig endur per recapitular les cançons que recordo que vaig punxar:

Nueva Vulcano - Te debo un baile
Guided by Voices - I Am a Tree
Los Planetas - Punk
Los Planetas - Himno Generacional #83
The New Pornographers - Letter From an Occupant
The Replacements - Waitress in the Sky
Animal Collective - Water Curses
The Pains of Being Pure at Heart - Young Adult Friction
The Wave Pictures - I Love You Like a Madman
Los Punsetes - Tus amigos
Yo La Tengo - Nothing to Hide
Titus Andronicus - Richard II
Dinosaur Jr. - Freak Scene
No Age - Teen Creeps
The Chameleons - Up the Down Escalator
Teenage Club w/ Jad Fair - My Life Is Starting Over (Daniel Johnston cover)
Camper Van Beethoven - Take the Skinheads Bowling
Crocodiles & Dum Dum Girls - Merry Christmas Baby, Please Don't Die
So Cow - The Queen of Eyes (The Soft Boys cover)
Japandroids - Young Hearts Spark Fire

i The Jesus and Mary Chain - Just Like Honey tancant apoteòsicament la nit.

Random Rules

2010-03-23T20:25:00.005+01:00

I know that a lot of what I say has been lifted off of men's room walls.
Berman sabia que no era original, que la pena no el feia anar més enllà.
Maybe I've crossed the wrong rivers and walked down all the wrong halls.
No ha estat un error. Malgrat tot, no ha estat un error.
But nothing can change the fact that we used to share a bed
El passat no es pot canviar, i dient això, tu no l'has oblidat mai, Dave.
and that's why it scared me so when you turned to me and said:
La por també m'envairia a mi. Berman, moltes gràcies.

"Yeah, you look like someone
Yeah you look like someone who up and left me low.
Boy, you look like somene I used to know."
Tocar fons. A sota de tot. Res a fer. Quan més desgraciat ets.

Señora de mis abismos

2010-03-16T23:48:00.004+01:00

Ja m'ha passat més d'un cop que estant begut Los Planetas m'han arribat molt més. Cada disc de Los Planetas ha tingut la seva borratxera i la de l'òpera egípcia va ser fa unes setmanes, en un autobús nocturn, quan "Una corona de estrellas" em va atrapar i "Señora de las alturas" em va sacsejar. Passat el primer tast etílic, però, les cançons no s'han convertit en la banda sonora del flash-back, fins que no ha aparegut l'experiència del concert o la comunió col·lectiva. M'encanta veure, anys després, la connexió entre el record de "Santos que yo te pinte", a una pantalla de Benicàssim, cinc minuts abans que toquessin Gnarls Barkley, a l'hora que Los Planetas ho feien a Barcelona, a quatre passes físiques del que després s'ha convertit en el record de la señora de mis abismos, el mateix record que a "the end's not near, it's here". Hi ha fragments que tenen la seva banda sonora i que em temo alegrement que no desapareixeran.

Com tampoc no desapareixeran els curts de les jardineres volant, lladrucs, crits, amenaces absurdes de suicidi i autodiagnosis de bogeria. Però és la cara i la creu, el ying i el yang, el blanc i el negre, el Barça i el Madrit.

Ven aquí pelotita, que yo te daré zumo de mi corazón.

Passo el drap

2010-03-02T01:01:00.002+01:00

No m'agradaria pecar d'obvietat passant el drap aquesta nit, però no em posaré a fer els racons a aquestes hores. Fa uns dies que estic molt més tranquil i em sembla que és perquè, a més d'entendre-les ràpidament, començo a digerir les raons de la comprensió i a ubicar-les, a intentar-ho si més no, al seu lloc. Segueixo sense entendre moltes coses però és que segueixo creient en la mediocritat d'aquest país i aquesta gent. Per exemple, segueixo sense entendre com algú pot dir que tractar bé algú és malacostumar-lo, o segueixo sense entendre la possessió de la veritat i el menyspreu sistemàtic per les raons dels altres. Em pregunto en què pensa un músic quan canta cada nit la mateixa cançó que aconsegueix fer posar els pèls de punta a ciutats senceres. És possible sentir i transmetre tant cada nit? Com quan al Bon Iver li preguntaven si no li fotia haver de cantar cada dia les cançons que va escriure a la cabanya per oblidar-la. I ell deia que no, que ja no era difícil. Són les dues cares de la mateixa moneda, perquè contesto afirmativament a la pregunta per tal de poder arribar a comprendre els dubtes del principi. Diguem que la cara de la moneda alleuja el temor de les qüestions sense resposta. Ara encara, però, resten moltes respostes però mantinc la fe. Ser un ésser racional ajuda molt a sobreviure però esmorteeix les emocions i buscar l'equilibri és perillós, però la brisa no m'ha matat.

A l'11

2010-01-12T23:23:00.004+01:00

Algun dia m'agradaria posar "Bright Tomorrow" tan fort com la cadena em deixi i trencar vidres i finestres. Seria com la crema de Roma de Neró o escenes de destrucció d'edificis a les pel·lícules: s'hauria de fer bé i calcular tots els detalls a la primera perquè el resultat fos l'idoni i el desitjat, arribar a un estat d'insconsciència còsmica induït. L'ideal hauria de ser a l'agost, quan el barri està desèrtic i la casa, buida. Hauria de ser de dia però seria de nit quan l'efecte seria òptim, per allò de la llum i que, a la nit, tot impacta més. Massa detalls, massa factors a tenir en compte, remotes possibilitats de fer una rave de drones i post-rock al mig del camp a la Catalunya profunda. I quedaria desvirtuat, massa tensió perquè sortís bé. Anirem al Primavera Sound, que repeteixin a l'ATP, que pugin el volum a l'11. I a disfrutar.

Fàstic

2010-01-11T20:01:00.003+01:00

Òbviament, edito. El meu bloc té més repercussió de la que em pensava.

Adéu siau, Vic

2009-12-26T02:05:00.004+01:00

Quin nadal que ens has donat, Vic. Ahir me'n vaig anar a dormir amb un gran neguit després de veure les primeres notícies i ara, acabo d'arribar i em trobo la mala notícia. Aquesta tarda m'aferrava a les teves paraules "I was not ready, no no, cold death, oh death, I'm really not ready". Pensava que després de desmentir-se el primer rumor ja no podia ser cert que passés, i m'omple de pena pensar que te'n sortissis. Potser sí que té raó ella i que de tan malament que estaves, potser val més no patir més. Però m'omple de pena, i per un moment és com si s'hagués mort un amic. Els teus discos em van ajudar a plorar un cop, a desfogar-me, i ara mai més els podré tornar a escoltar de la mateixa manera. No podré tornar a escoltar Flirted with You All My Life sempre pensar en la ironia de tot plegat. O que un dia vaig afirmar que vindries a presentar segur el disc a Barcelona al 2010, i tu no hi arribaràs. O que abans d'ahir em comprés el teu North Star Deserter després d'anar amb la idea de trobar l'At the Cut. No ens enganyis Vic, la teva música era més vital que la cadira de rodes i el teu posat desfet i destrossat. Quan et vaig escoltar per primer cop vaig prendre consciència que m'acompanyaries durant molt de temps. Eres sincer i valent. L'entrevista que et va fer el Lenore un cop em va ensenyar com eres, el teu humor negre i la teva intel·ligència. I la teva guitarra, que sona com cap altra, i com cantaves Coward al documental del Jem Cohen, i com maleeixo els meus ossos per no anar-te a veure l'any passat.

Moltes gràcies, Vic, tu sí que has passat a l'eternitat.

Moments aleatoris del Primavera Club 09

2009-12-14T20:19:00.005+01:00

No he enviat gaires missatges aquest Primavera Club i per tant la broma del post dels sms no tindria gaire gràcia ara. Tampoc no té gaire gràcia la llista dels moments que més recordo que ve a continuació, però per mi és important. Quan me la miri d'aquí uns mesos els recordaré i tot plegat reviurà amb més força.

1. La cocacola light que em vaig prendre tot sol a una terrassa al costat del Monasterio jugant al solitari de l'ipod abans d'entrar al Monasterio durant la mitja hora anterior al concert de Caballo Trípode. Dissabte a mitja tarda.

2. Woods i el seu "The Number", particularment la frase "if you'll pass that number / waiting for the summer / so that you cannot rest", que em va impactar i hipnotitzar. Al Jamboree, dissabte a la nit.

3. La Tara Jane llençant amb mala hòstia panderetes i cascabells als quatre gats que érem al seu concert. A mi em va caure una cosa que no era ni una pandereta ni un cascabell, però de la que no sé el nom. Vaig portar el ritme millor que el dia de The Missing Leech A Viva Veu. A la Bikini, divendres a la tarda.

4. "Nothing to Be Done" de The Pastels en un moment que me'n vaig anar al lavabo. Em vaig aguantar la pixera i vaig tornar al meu lloc per cantar en condicions "don't talk that way, don't talk that way, don't talk that way". A l'Apolo, dimecres al vespre.

5. Els foreros hooligans del meu darrera a So Cow, cridant "this angry silence!" i "casa! blanca!", i jo com ells, feliç i content, en una plena sensació de joia i alegria. A La [2], dissabte a la nit.

6. El Jeffrey Lewis i el seu còmic sobre la crisi dels míssils de Cuba. Dijous al vespre al Monasterio.

7. El Jeffrey Lewis cantant "Strange" de Galaxie 500 a la prova de so immediatament anterior al mateix concert que el del còmic de la crisi dels míssils.

8. Esperar per aforament complet al Jamboree per entrar a Za i, un cop van sortir prou persones per poder entrar nosaltres, veure que a baix hi havia, com a molt, tres quarts de la sala plena. Dijous al vespre.

9. Les enganxines que tapaven el logo d'Estrella dels tiradors de cervesa de l'Apolo.

10. En la mateixa línea, les mitjanes d'Estrella que dijous servien a Jamboree i Monasterio. Dissabte, a les mateixes sales, servien San Miguel. Mai me'n vaig demanar cap, només una a mitges.

11. El millor rollito primavera (he!) de la meva vida. Restaurant xinès del carrer Nicaragua, divendres a la nit.

12. Les dues hores a un bar de paquistanesos al carrer Nou de la Rambla, escoltant una conversa sobre literatura, psicologia, universitats americanes i cinema amb quatre catalans i un de Los Angeles. Els paquistanesos servien les copes portant les ampolles de licor a la taula i només cobraven un euro més que a La Chavala. Dissabte a la nit.

13. El discurs final de Van Pierszalowski amb un cafè amb llet a la mà cagant-se en tot al final de l'entrevista que li va fer la senyoreta Dua a la porta, al carrer, del Petit Apolo. Diumenge a la tarda.

14. Arribar a Paral·lel per anar a veure Beach House i, un cop vista la cua quilomètrica i l'aforament complet, decidir tornar a casa a dor-mir. Ggggg. Divendres a la nit.

15. La Scout Niblett xiuxiuejant "let's kidnap each other and start singing our song" i cridant com una boja al final del seu concert. Em vaig haver de contenir les llàgrimes. I no és conya. Dissabte al vespre, al Monasterio.

El setzè és privat.

La la la

2009-12-10T18:42:00.002+01:00

Depèn del context, però aquesta frase passarà a la meva posteritat.

One day I'll write the song that you require
Until then, la-la-la

El papi s'ha mort!

2009-12-07T22:53:00.002+01:00

Avui, dia de pont teòric, dia de Julie Doiron, premis de consolació i will you still love me in december, després d'una hora d'anàlisi a l'H&M sobre l'èpica britànica, reconec que el meu guilty pleasure del moment és "Daddy's Gone" de Glasvegas des del dia que, aquest estiu, veient a la tele un reportatge sobre el FIB van emetre aquesta cançó amb 20.000 britànics que onejaven banderes i cantaven a ple pulmó. Una cosa dins meu va canviar en aquell moment. L'apunt frívol és que em fa riure sentir com el cantant canvia l'accent quan canta "he's gòne, he's góne, he's goóne o-ó-ò-ó-oooh". Pura èpica. Ha-ha. Si és que aquest hooligans tenen cor i tot.

Estrella de lata

2009-11-29T03:10:00.004+01:00

When we're on different sides of the globe
I thought we'd keep our veins tangled
like a pair of mic cables

Your winter

2009-11-21T06:11:00.003+01:00

Most of all to sing my songs for you, I love to sing my songs for you. Un any més. Un any menys.

Els japonesos i Mount Eerie

2009-11-04T02:21:00.004+01:00

El poble japonès sap que Wind's Poem és un immens disc, un cant a la introspecció, al creixement intern i a la catarsi. Per això l'entrada sobre el disc del 12 de juliol rep cada pocs dies missatges d'spam en japonès. Quan va fer-ne deu, els vaig esborrar tots, però el trabajar i esborrar spam són una lata així que avui se m'ha acudit crear un apartat a la columna de la dreta amb un marcador actualitzat del nombre d'spam que té l'entrada. La vida de l'aturat segona part, pensaran els més desafortunats. Al contrari, és molt més ràpid editar el marcador que no esborrar comentaris.

Escopir la cafeïna per adormir-se

2009-11-03T01:57:00.005+01:00

A les dues de la nit el més fàcil és culpar el cafè de les vuit del vespre i un tribunal de dotze homes enfadats votaria onze a u per la responsabilitat del cafè i no de la resta d'imputats. El documental del Marc Bolan m'ha agradat, però li he agafat tírria al personatge, potser per com m'ho explicaven, però em fa tot l'efecte que de la manera que m'ho han explicat el que volien és que empatitzés. Potser la diferència és que no sóc com ells, com aquesta mena de hell angels amb blackberry, o que m'he volgut quedar només amb la meitat del que m'han volgut dir del Marc Bolan. El documental, però, m'ha agradat, però té la mala fortuna de quedar eclipsat per les meravelloses cent (és una xifra a l'atzar) últimes pàgines de Trópico de cáncer, de la introspecció de la voràgine cap al fracàs intern més absolut mentre al voltant tot segueix absolutament igual. No hi ha auto-destrucció, o l'auto-destrucció no és física. El llibre és un caos, seguir-li el fil costa un món i mig i m'he distret massa vegades, però com que per sort i per desgràcia la sensació final és la que queda, en tancar el llibre he tingut ganes d'aplaudir com si me l'haguessin representada durant tres setmanes. He escoltat Blood Bank i la cara a de For Emma i seguia sense adormir-me, i el caos mental on feies el mort en espiral, somrient, parpellejant i fent-me comprar-te les joies més cares de la plaça de la Vendome i que fa dos dies em vas dir I'm in love with your honor I'm in love with your cheeks. M'he sentit en la més miserable de les solituds físiques imaginant-los una altra vegada la cabanya de Wisconsin (Wisconsin?) o la de Finnkonevika i alhora en el comfort més calent i sincer del planeta. És la més feliç de les enyorances saber que em compraries tu també les joies més cares.

La vida de l'aturat

2009-10-22T15:26:00.004+02:00

M'agrada mirar la pluja i escoltar música alhora, tot i que la pluja no entén de ritme. Aquest és el post número 200 d'aquest blog en dos anys llaargs, amb dues as. Això fa una mitjana de 0,25 entrades cada dia, xifra que em sorprèn perquè me l'esperava més baixa però que tot i així diu molt de la meva inconstància. Happy birthday to you, happy birthday dear Sally, happy birthday to you.

# 3 milions

2009-10-22T01:38:00.004+02:00

Els fonaments no tremolen mai quan no hi ha terratrèmols, però quan n'hi ha, per sentit comú, és l'estructura superfície en amunt que corre el risc de caure, perquè els fonaments clavats al subsòl no poden caure. El dia que els avions es van estampar contra les torres bessones, em pregunto què va passar amb els fonaments dels edificis, si es van desfer com l'acer de l'estructura. L'acer, tot i que depèn del percentatge de ferro i els altres metalls de l'aliatge, es fon al voltant de 1.375 graus centígrads, i el documental aquell deia que cap combustible d'un avió podia arribar a cremar tant ni que al tercer edifici que va caure una estona més tard s'hi va estampar cap avió. De vegades fantasio en haver viscut (viscut, no existit) abans de l'11-S, quan es podia fumar a tot arreu i Barcelona feia pudor a tabac, quan no hi havia mòbils i localitzar algú era una tasca absolutament duríssima. Aleshores ni hauria pogut escoltar tanta música però en canvi hauria pogut llegir més llibres, així que el canvi substancial (amb substància, vaja) no condueix a cap pèrdua raonable sinó a un guany si la direcció hagués estat encertada. En canvi, els fonaments tremolarien de la mateixa manera abans que ara, i les incerteses devien ser les mateixes que amb electricitat, blogs, mp3 i zones zero. De vegades també fantasio amb turistes intertemporals, amb societat dins de peixeres i és una cosa que, si la memòria no em confon els moments, ja em passava molt abans de llegir Asimov i Huxley. De vegades m'espanto i m'enutjo i em recloc perquè m'anul·lo. D'altres, no trobo explicacions i la idea fonamental concebuda es fon com l'acer a 1.375 graus per la manca de raons. Prefereixo milions de cops més quan em sento ple, que les conclusions, de qualsevol mena, són palpables, per molt que abans durant i després planegi l'ombra de l'autoengany de voler ser qui, de cap de les maneres, de la manera més rotundament categòrica, no puc ser per condició genètica. Però, per molt que l'ombra estigui aquí al meu costat fullejant una revista i picant-me l'ullet, això és una declaració d'intencions i no una bandera blanca. Pudreix-te a l'infern, ombra filla de puta, que tinc coses massa importants a perdre. I si et sembla que caic i m'ensorro, seré jo que m'ajupo perquè vull.

Hi, how are you?

2009-10-16T10:49:00.003+02:00

Grips, angines, queixals, estómacs, pills, gots d'aigua. Documentals de Daniel Johnston, discos de dream-pop, concerts inoblidables i que fan plorar (preneu-vos-ho com vulgueu). Com les pel·lícules, que n'hi ha que fan plorar i d'altres que paralitzen els sentits. I molts dibuixos i excursions en transport públic. Quan passa un temps rodó, una xifra rodona, a partir d'un inici és normal fer un balanç, però com que no és exactament ni el cas ni la circumstància, un balanç està fora de lloc perquè el més important no és en absolut el que ha passat fins ara, perquè la majoria de coses encara estan per fer. Avui toca Bart Davenport a l'Heliogàbal.

Bright Tomorrow

2009-10-03T21:36:00.004+02:00

Ells mateixos diuen que "Sweet Love For Planet Earth" i "Bright Tomorrow" són títols irònics perquè les cançons que titulen són fosques i apocalíptiques. Déu me'n guardi de contradir l'autor, però totes dues tenen una llum d'esperança i de pau. Els començaments sí que són una espiral absorvent, però una vegada el loop es completa i comencen a afegir-s'hi capes, l'explosió és de llum i el rebot de les parets i l'aire, que es torna més pesat, eleva els sentits i l'ànima. Els crits de "Sweet Love..." responen a l'excitació i, encara que són agònics, són els de l'assumpció pròxima de l'amor dolç. També la melodia sintètica de "Bright Tomorrow" descriu perfectament la combinació dels conceptes de llum i demà, de la fi de la foscor viscuda en temps present i la regeneració de l'ànima. La cançó fa net i expulsa les males vibracions. Per tot això sé que després del concert seré més feliç de com hi hauré entrat. Perquè Fuck Buttons fan cançons profundament d'amor.

Vint

2009-10-02T02:20:00.005+02:00

Primer són dues passes enrere per agafar forces i després la cursa per encadenar el màxim de paraules seguides, aleshores el so del teclat combinat amb la mirada cap a baix com Bean dirigint-se a les naus suicides i la visió dels dits movent-se frenèticament. Però com que les cadenes no acostumen a ser gaire llargues, els silencis i les mirades perdudes al punt de fuga de la pantalla són més llargs que el moviment-frenètic, però la gràcia és que si això es duplica i, altra vegada, combina amb un cas semblant i els silencis, sempre més llargs, coincideixen en el temps. Per això mateix, quan les cadenes arriben a superposar-se tot plegat pren el caire d'una deliciosa simfonia que toca quan les cordes se n'han anat a fer unes canyes. Aquesta simfonia, visualment, seria un passeig buit perquè plou, i on un nen paquistanès intenta vendre paraigües a qui ja en porta, i des dels cels cau una harmonia fosca de Grouper que sembla haver estat composta per il·lustrar el diàleg què faries si em morís? Em voldria morir jo també. Per estar amb mi? Sí, per estar amb tu. Les passes enrere es repeteixen i els encadenats ara són més curts. Però quan el moviment-frenètic-duplicat es repeteix és deliciós. I les intervencions, la desmesura, massa mesura. Sembla tan senzill que espanta.

Destrucció, flors i barbàrie

2009-09-15T19:13:00.008+02:00

"Tarot Sport" és, per aquest ordre, destrucció ("Surf Solar", "Rough Steez"), flors ("The Lisbon Maru", "Olympians") i barbàrie ("Phantom Limb", "Space Mountain", "Flight Of The Feathered Serpent"). Naturalment, les flors no encaixen en aquest context però sempre són boniques de veure, mai no fan nosa i com que vénen carregades d'èpica com el final d'una pel·lícula dolenta de guerres antigues, una superproducció, on el protagonista apareix al final, amb el tors nu i ple de sang, fang i ferides, troba una flor en un mar de cossos mutilats, erms.

La plaça del Tripi

2009-09-15T19:08:00.002+02:00

Tot i que jo no sabia que les places podien estar enganxades al cavall, a vegades el periodisme cultural dóna lloc a situacions com aquesta, arrel de l'entrevista que li fan a La Vanguardia al Tim Robbins, que dirigirà l'adaptació teatral de "1984" de l'Orwell al Poliorama a finals de mes i principi d'octubre.

"¿Sabía que el primer lugar de Barcelona en el que se instalaron, en el 2001, cámaras de videovigilancia fue precisamente en una plaza con drogadicción cuyo nombre es George Orwell?"

Tim Robbins: "Me toma el pelo".

Four Times Set

2009-08-29T17:48:00.004+02:00

En un mes he tingut la sort de punxar quatre vegades al Fantástico i, com que sempre havia volgut recopilar en una llista les cançons que he posat, avui m'he assegut a fer-ho.

Pere Ubu - 'Non-Alignment Pact'
The Pains Of Being Pure At Heart - 'The Pains Of Being Pure At Heart'
The Pastels - 'Nothing To Be Done'
Shop Assistants - 'I Don't Wanna Be Friends With You'
Yo La Tengo - 'Tom Courtenay'
Sebadoh - 'Ocean'
The Jesus and Mary Chain - 'Head On'
The Chameleons - 'Up The Down Escalator'
Comet Gain - 'You Can Hide Your Love Forever'
The Wedding Present - 'Everyone Thinks He Looks Daft'
Cinerama - 'Your Charms'
The Magnetic Fields - 'Too Drunk To Dream'
So Cow - 'Casablanca'
The Smiths - 'The Boy With The Thorn At His Side'
The Seeds - 'Can't Seem To Make You Mine'
Els Trons - 'Un noi del carrer'
Deerhunter - 'Agoraphobia'
Los Planetas - 'Jesús'
Dinosaur Jr. - 'Almost Ready'
Black Lips - 'Bad Kids'
Minutemen - 'Have You Ever Seen The Rain'
Brian Eno - 'Needle In The Camel Eye'
Talking Heads - 'Psycho-Killer'
Built to Spill - 'Car'
The Radio Dept. - 'Pulling Our Weight'
Silver Jews - 'Punks In The Beerlight'
Guided By Voices - 'Echos Myron'
Throwing Muses - 'Not Too Soon'
Senior i el Cor Brutal - 'Símptomes'
Circulatory System - 'The Spinning Continious'
Times New Viking - '(My Head)'
M.I.A. - 'Paper Planes'
Fuck Buttons - 'Surf Solar'
Animal Collective - 'Water Curses'

Times New Viking vs. Girls

2009-08-26T16:00:00.003+02:00

Data: 3 de novembre. Lloc: La [2]. Hora: a partir de les 00:30. D'acord, això és una tonteria, però estic escoltant l'Album dels Girls i terriblement estic començant a pensar que 'Lust for Life' i 'Hellhole Ratrace' mentien i avisaven d'una cosa que no era i tot plegat és una mica a-vor-rit. El de Times New Viking també em va semblar una mica monòton en plena ressaca, però com que és una tonteria i m'agrada il·lustrar que toquin uns després dels altres amb una batalla, el resultat és que els sorollistes es menjaran amb patates els Girls.

El cant del consol

2009-08-25T03:27:00.005+02:00

Els fills de puta i els desagraïts i els que van perdre l'ànima molt abans d'aconseguir consciència moriran tots ben aviat. La calor mata la creació però ha estat que suant he constatat, comprovat i contrastat l'epicentre de la transmissió de la creació. Els fills de puta han estat a prop i encara no ha arribat el moment de certificar cap defunció però la música calma les feres i la calor esdevé l'assassí que amb un pal de golf amortigua el terror alhora que, en una hora dramàtica, fa créixer l'angoixa de manera desmesurada. Per molta sang que surti dels ascensors sempre trobarem la manera d'enganyar-los fent marxa enrera a un laberint. Deixa't estar, que això que estàs fent és una proesa.

Ja ho veuràs. El món és al teu abast.

Oldham power

2009-08-19T20:16:00.003+02:00

Amb la versió de 'You Will Miss Me When I Burn' de Palace Brothers que fan Soulsavers i el Mark Lanegan, un tros de paper queda atravessat a les aspes del ventilador, que es para, comença a treure foc i es cala foc al llit i a l'habitació. Una metàfora ardent.

Ja em vas avisar

2009-08-13T19:58:00.003+02:00

Encara que ells diguin com un "ja et vaig avisar" que després d'esperar l'estiu, esperes la pluja (o la tardor), en la meva defensa he de dir que l'estiu, ben bé esperar-lo, no l'he esperat mai. I això és un "odio la calor" i no ho hagués dit mai així.

BSE #1. "I'll be your plastic toy"

2009-08-03T17:13:00.006+02:00

Fa molts anys algú em va dir que faria una llista de les cent millors cançons de la història. Més enllà que això, per definició, és una quimera i mai no s'acomplirà encara que l'autor deixi de banda cap intenció de ser objectiu, la possibilitat de fer-ho em va deixar en xoc, em vaig marejar, desmaiar i em van haver de portar a l'hospital. Vaig estar una setmana llarga ingressat. És mentida. No he estat mai ingressat a cap hospital. Porto una estona rumiant què vol dir "I'll be your plastic toy" per si hi ha algun significat a més de l'obvi de ser un consolador, cosa que converteix la cançó de quelcom bonic en un cant de desesperada resignació d'algú davant d'algú altre. On el punt de resignació és l'assoliment de la plenitud entre l'algú i l'algú altre, amb el conseqüent risc de superar qualsevol altre estímul futur. Però vaja, el vers i la resta d'estrofes potser no són més que una manera bonica de parlar del sexe oral.

Love Tara

2009-08-01T00:24:00.004+02:00

I heus aquí un disc del qual no sé perquè no he desfassat mai. De debò que no ho entenc.

It's not because we did it behind the garage i amaga la pell de gallina, insensible!

Són oxímorons?

2009-07-31T23:59:00.000+02:00

M'agraden els títols dels discos de Modest Mouse i les contradiccions ben trobades. Però com que no els trobo cap significat pràctic que si existeixen poden ser molt entretinguts de llegir no m'acaben d'agradar tant. Així que intentaré posar-los jo. Així, basat en fets reals i todo plegado.

La p. capsa

2009-07-31T23:23:00.005+02:00

Ha estat curiós adonar-se com m'he pogut estar tantes hores assegut davant de l'ordinador mantenint un ritme del qual em sento prou orgullós però amb una productivitat que m'avergonyeix infinitament. He perdut molt el temps. He buscat un jersei que feia moltes setmanes que no veia a l'armari perquè, naturalment, no l'he necessitat des de feia moltes setmanes. He endreçat llibres i discos i he pensat que potser l'ordre alfabètic no era el millor i després de deu minuts i tres intents diferents he acabat per admetre que és com la democràcia. Potser no és el millor però ara per ara és el menys dolent. Quan arribi el cas farem un replantejament. Això ha servit per recordar tots els discos que m'agradaria tenir i que encara no tinc i que segurament tindré molt de temps a tenir. Aleshores m'ha tornat a passar el que moltes vegades em surt del cap, sempre inconscientment, i que dura com a pensament massa pocs minuts, perdent una quantitat innombrable de voltes totalment (in)necessàries, (in)útils i (poc) profitoses. Ha estat recorrent que aquest hivern (en el sentit ampli de la paraula) decidís a fer una comanda pensant que solucionaria molts problemes i que, aquest cop sí, seria la definitiva, però després arriba el dia i de definitiu res de res. No em culpo, és natural. És una mica enrevessat d'explicar i d'entendre com la lletra de 'You Can Hide Your Love Forever', que és en tercera persona a les estrofes i en segona a la tornada. He decidit prendre-m'ho com un joc, com una endevinalla on has de canviar la segona i la tercera per primera i tot tindrà sentit. Per una vegada, sembla però, que el moment no hagi estat, afortunadament, l'oportú. La cançó diu coses boniques com que ella sap que totes les cançons que ell ha escrit parlen d'ella, però en general és trista i no estic segur que ajudi gaire a fer cap pas. Però malgrat tot, entrevec en el fons alguna cosa familiar que m'agrada molt.

Coses que no m'agraden de mi: que m'ho hagi hagut de dir, tenir tres paquets de tabac buits escampats per sobre la taula i no saber (no "no trobar", no saber, ig-no-rar) on és la puta capsa del Trucar a casa. Les carpetes dels vinils no donen aquests problemes. És impossible no trobar-ne una en aquesta habitació tan petita.

Jo La Tingui

2009-07-27T20:43:00.002+02:00

El nou disc de Yo La Tengo és la cosa més bonica, preciosa, tendra, amable i abraçable que podria filtrar-se un dia d'aniversaris. Que és molt bonic i no m'ho ha dit ningú!

Vals número dos

2009-07-24T02:53:00.005+02:00

La història que tenim el Micah i jo és paradoxalment paral·lela. Tot va començar amb a dream of her, i tots els dreams you left behind. No sé exactament què passava en aquell moment i si ara no és massa agosarat buscar un antecedent a aquell pronom, així com descriure gaire detalladament l'objecte. Si no fos per la meva tossuderia a no fer les coses exactament quan toquen, a més, el final hagués quedat perfectament enllaçat amb The Red Empire Orchestra, encara que potser tot té més sentit del que sembla perquè realment el foc em va arribar als genolls. Una vegada vaig explicar com tornant del concert de Sidecar, al novembre, i escoltava aquesta cançó vaig veure les conseqüències d'un accident de moto al costat de casa i com uns infermers tapaven un noi amb una manta tèrmica. Al cap i a la fi, es tracta de buscar metàfores perquè apareixen constantment, cosa que fa una mica de por perquè és com si algú ens estigués jugant amb nosaltres. Però res més lluny de la realitat, perquè aquestes boniques coincidències (el Tomás en comptava cinc) són el que els han portat a plantejar-se alguna cosa més i a voler anar més enllà en tot plegat. Però això de seguida es pot convertir un abisme que fa respecte, per molt que sigui una certesa que llançar-s'hi sigui l'opció encertada, que hi ha aigua i que està fresca i que a dalt fa massa calor. I tothom que va pel carrer sap que l'assumpsció de riscos (ho siguin o no) és una necessitat vital, i m'atreviria a dir universal si la meva concepció de l'home no fos tan rematadament lamentable.

Wind's Poem

2009-07-12T01:04:00.006+02:00

No sé si realment el que hi ha són influències de black metal, però des que es va passar tot un hivern a Noruega que és possible. Els primer minut i mig de 'Wind's Dark Poem' és tan hipnòtic com va ser escoltar-lo per primera vegada amb 'Appetite'. Aquesta capacitat d'astorar potser l'havia perduda amb els discos en acústic a favor de la tendresa i l'empatia, però no sembla que ara això hagi desaparegut de nou. No és un disc estival, no l'he escoltat en el millor moment. És un xoc bestial. Potser, en el seu moment, la pregunta era fora de lloc, però després d'haver estat llegint les lletres de Dawn tornant a l'hostal, amb especial atenció a 'I Say "No"', estant jo en un estat d'eufòria vital a punt de consumar-se, la meva capacitat d'empatitzar era allò era nula. Però tot just començant-ho a entendre, és més senzill resumir que després de trobar-se amb les pròpies misèries a Finnkonevika, una bona resposta a l'estiu és preparar-se que després ve un hivern. Però si és així, benvingut sigui.

Broken songs on broken amps

2009-06-29T23:35:00.003+02:00

he has a picture of her underneath the poster
so he knows that she is there
even though she is not

Broken Record Prayers i un resum qualsevol de Londres.

Incògnita Tally Ho

2009-06-16T19:05:00.001+02:00

Si algú m'explica de què em sona aquesta cançó li dono el cd de l'Instant Coffee Baby, que el tinc repetit.

Joe (un), Joe (dos), Joe (tres)

2009-06-09T01:49:00.009+02:00

Mentre suava al llit llegint m'han vingut unes irrefrenables ganes d'escoltar 'Winter' dels Dodos amb la profunda contradicció que això m'ha suposat, perquè no hi ha res al meu voltant que em recordi ni a hivern ni als Dodos. Com que l'ordinador triga una mica a encendre's i volia escoltar la cançó amb la lletra al davant he posat la cara del disc des del principi i resulta que al cap d'un quart d'hora no he passat de la primera meitat de la primera cançó de la cara, 'Joe's Waltz'. M'he quedat atrapat i també n'he buscat la lletra. No recordava que els Dodos fossin així de depriments i el nom de Joe m'ha encuriosit. He mirat als agraïments del disc i, efectivament, hi ha un Joe. La petita recerca al google que he intentat sobre si algú mai n'havia escrit mai alguna història ha estat patètica. He escrit malament en anglès al buscador, m'han sortit coses molt estranyes i gairebé em cremo els dits. Em conformava amb alguna història falsa per anar a dormir content però desisteixo per ara. Això sí, ja és curiós que incloure el Joe als agraïments -i serà curiós sempre i quan el Joe dels agraïments sigui el mateix que el del vals- quan fins a vint-i-quatre vegades li canten que necessita ajuda. Clar que pot ser que malinterpreti qui és la primera persona però no dono més l'abast que pensar que és el Meric Long. Abans dels vint-i-quatre "you need help", però, el titllen de "no more patient" fins a sis vegades. El "no more patient" és premonitori abans que la cançó es torni boja per acabar en la psicodèlia acústica dels Dodos. El Meric i el Logan perden la paciència i és quan insten al pobre Joe a recórrer a ajuda professional. La cançó s'ha acabat per sisena vegada i he saltat a 'Winter', i l'extrema obvietat m'ha produït un calfred. Tot pren sentit i queda demostrat un cop més l'immens poder de les casualitats, en ocasions per bé, i en ocasions per vergonya.

Llenyataires

2009-06-04T10:27:00.004+02:00

'Yours Truly, The Commuter', 'Brand New Sun' i 'Bird Encouraged Him' són tres cançons més que tanco al sac de tendresa commovedora, alegria matinal i optimisme autoinduït per començar un dia sense programació que anirem solventant sobre la marxa i fins demà.

La portada del disc és la cosa més amable que he vist en força temps en matèria de portades. Aquest collage de primària i l'inequívoca referència a Lost m'atrau perdudament, a més del detall del llenyataire. M'explico. Fa molt temps, al voltant dels meus onze-dotze anys, a l'escola em va tocar dibuixar un llenyataire pel pessebre col·lectiu format per trenta figures que acabaríem penjant del suro. Sempre he estat i sóc un negat pel dibuix però allò em va quedar prou digne i des d'aleshores que als (dibuixos de) llenyataires els tinc carinyo. Fond of them. Fond of guai-ou-iu.

Primavera Sound en SMS

2009-06-02T14:32:00.007+02:00

He robat la idea al Lenore. I la foto a la Carlota.

"A la Georgia li van posar un pal d'escombra pel cul quan va néixer i li posaven tònica al biberó. Tu has vist quina cara de mala llet que gasta?" (Yo La Tengo)

"Són com si a Kevin Shields no l'haguessin pegat al cole." (Yo La Tengo)

"Noise noise noise!" (qualsevol dia, qualsevol hora)

"No sabia que un baix podia sonar així". (Lightning Bolt)

"Long Distance Call la segona, un cop més." (Phoenix repeteix cartutxos)

"Els greus són els pinyols d'oliva del pop. Que els bombin, als de so." (Phoenix)

"Tenim tres opcions per demà a l'Auditori: 1) morir; 2) quedar-nos sords; 3) morir. M'han caigut els timpans a terra i no els trobo." (My Bloody Valentine, res a veure amb el FIB)

"Efecte Shields a Jay Reatard. No hi ha ni Cristo."

"My Bloody Valentine s'estan menjant Ponytail". (Fins a l'escenari Pitchfork arribava la tormenta sònica de l'Estrella)

"Visca els que li feien bullying al Kevin." (My Bloody Valentine)

"Como la parten Meneo."

"The Pains Of Temazos" (o Of Being Solapated)

"Lluís Gavaldà a dos metres dándolo tó a Saint Etienne."

"Jason Molina obrint-se pas a Shellac. El Gavaldà sempre ha estat una maricona."

"I pensar que Steve Albini grava discos de La Habitación Roja..."

"Vivian Girls sonen millor en directe que en disc."

"Anem a Bloc Party a petardejar. No jutgis, tot sigui per l'esport."

"Agafa Extraperlo, canvia el cantant per un Jeff Mangum en miniatura però tarat, vestit a lo hippy-MGMT. Tres gotes de LSD i tens Ariel Pink. Tinc tanta calor que torno."

"David-Ivar sembla un amish però és bastant estimable quan diu això de 'try to think about me'." (Herman Dune)

"El volum del baix fa que el millor concert del festival continuï sent Shellac" (Deerhunter)

"Bradford Cox = Kevin Shields empollon que queia bé." (Deerhunter)

Primavera Sound

2009-05-28T14:19:00.002+02:00

Tinc els entrepans fets. Els abonaments a la bossa guardats que no me'ls deixi. I 'Kingdom Come' de The Mae Shi m'està fent pujar l'adrenalina i fent-me sentir una mica neng.

Mogwai Fear Satan

2009-05-24T05:15:00.004+02:00

A mig camí d'aconseguir la fi d'un repte que t'has posat tu mateix pots prendre LES conclusions, però això és tan perillós com creure's les pròpies mentides i tergiversar. No crec en la filantropia perquè el món feliç és utòpic i és molt més lògic témer els dimonis un per un ja que algú encara m'ha d'explicar com funciona que tanta gent es mogui pels mateixos impulsos i actuï igual. I a la inversa, és molt més lloable defensar els àngels un per un que no reconèixer mèrits a simples testimonis. És hipòcrita voler aparentar un col·lectiu unit i teixir lligams socials per acabar confonent els propis prejudicis amb els aliens, i a l'hora de la veritat tots pequem de les mateixes pors. La diferència no és als objectius sinó al camí, i aquest és el descobriment de la nit. I fem pagar els errors als altres quan ens pensem que són ells qui estan endeutats però sempre ha de merèixer més respecte el que eviti les aglomeracions, no per esnobisme sinó per inquietud.

Nanino

2009-05-18T15:14:00.004+02:00

Anem a veure. Resulta que he estat escoltant unes cançons i després de donar-hi les voltes necessàries (mitja), em vaig llançar anit a mesclar-les cutrement així com ho sé fer jo. Són unes quantes cançons sorolloses (amb excepcions honorables), alhora que reposades, tranquiles, emotives i commovedores. En resum, un grapat de temazos en dos mp3 que es poden descarregar aquí i aquí. Les cançons són aquestes:

Pale Saints - 'True Coming Dream'
My Bloody Valentine - 'Sometimes'
Slowdive - 'Machine Gun'
Iran - 'Four Armed Star'
Low - 'Death Of a Salesman'
Spectrum - 'Touch The Stars'
Sparklehorse - 'It's a Wonderful Life'
The New Year - 'The Idea Of You'
The Field Mice - 'And Before The First Kiss'
The Microphones - 'The Moon'
Cocteau Twins - 'Ivo'
Bedhead - 'Extramundane'
Deerhunter - 'Vox Humana'

Fuck Buttons - 'Bright Tomorrow'
Mogwai - 'Yes! I Am a Long Way From Home'
The Chameleons - 'View From a Hill'
A Silver Mt. Zion - 'God Bless Our Dead Marines'
Galaxie 500 - 'When Will You Come Home'
Guided By Voices - 'I Am a Scientist'
Bonnie 'Prince' Billy - 'I See a Darkness'

Grans discos

2009-05-09T20:59:00.005+02:00

Fàcilment feia més d'un any que no escoltava aquest disc. És com l'espera que deia per Grand Archives que realment no era una espera. Els grans discos no s'esperen.

Drinking to make music to drink to

2009-05-09T20:27:00.004+02:00

Em mereixo alguna mena de premi pel meu agut sentit de l'humor que suo a cada indicada ocasió. Aquesta n'és una i ara veureu per què. Situació: Grand Archives, el meu grup de la setmana del 4 al 10 de febrer de 2008, toca d'aquí unes hores a La [2]. Un any i tres mesos més tard, hi ha esperes que no es fan tan llargues quan, de fet, ningú no ha esperat res i ha aparegut com la noia d''El Caire'. Tornem. The Grand Archives, el disc, té una cançó que és diferent a les altres. És 'The Crime Window', que és ràpida, enèrgica, de cantar-la amb una cervesa a la mà (to drink to). No té res a veure als tres grans temes del disc, que són, per decisió arbitrària de qualitat, 'Index Moon', 'Torn Blue Foam Couch' i 'Sleepdriving' i són tranquiles, amables, agradables i d'abraçada eterna. 'The Crime Window' és eufòria. I és que resulta que Matt Brooke i la resta del grup tenien un problema i no estaven convençuts com acabar els concerts i per això van escriure la cançó (to make music). No s'acaba aquí, perquè quan la van gravar (i ja no sé de qui va ser la idea, si del productor bromista o el mateix Matt que li agradar fer exercici amb el colze) ho van fer completament beguts (drinking) per donar a la cançó la força que necessitava.

Moth/Wolf Cub

2009-05-04T22:50:00.005+02:00

He posat "burial" al buscador del blog per mirar si mai n'havia dit res d'ell, de Burial. M'ha sorprès una mica comprovar que no, que almenys aquí no n'havia parlat mai, i és estrany perquè en tinc un discurs prou format i els discursos prou formats normalment vénen per haver-los posat per escrit alguna vegada. Sigui el que sigui, aquest no és el cas. L'Untrue em va enganxar de mala manera a principis de l'any passat i sempre en deia que servia per flotar, que traslladava, que era de la poca música que realment m'evadia i em deixava la ment en blanc. Em molesta molt, però em costa més del que m'agradaria que em costés, almenys que me n'adoni, però amb Burial em passava. No deixa de ser veritat, que després que se'm passés la febre, mai no hi he tornat amb la mateixa força fins ara, que tampoc no és que sigui la gran atrapada, però m'ho recorda i això ja m'agrada.

Un dels meus aforismes musicals, ben obvi, poc enginyós i força vergonyós, era que el que realment valia la pena de la música era la seva capacitat d'il·lustrar etapes o fets, de fer de banda sonora. Encara ho penso, però la diferència és que ara mateix no només adjudico el protagonisme als fets sinó també a la cançó. Em temo que hi ha alguna paraula que ho descriu això però no la conec, però en el cas de Burial, ve a ser que no és que l'Untrue em recordi especialment una etapa anterior meva, sinó que si escolto Burial ara, recordo quan l'escoltava abans, com podia no pensar en res i bavejava escoltant-lo. I la sensació no és un fet, és clar. Però és que no és que hagi recuperat l'Untrue, que em fa tot l'efecte que amb mi ja va complir la seva funció, sinó que és pel Moth/Wolf Cub, l'split (o single conjunt, no ho acabo de tenir clar) amb Four Tet, que s'assembla però no del tot a l'Untrue.

Ben Bridwell

2009-04-27T23:34:00.004+02:00

És curiós descobrir que Ben Bridwell, molt abans de cridar que hi ha un fantasma, que el món és un lloc meravellós o ningú mai no t'estimarà, tocava la bateria a Carissa's Weird. No que tocava a Carissa's Weird sinó que hi tocava la bateria.

La spacebalada

2009-04-26T16:25:00.001+02:00

Comença el compte enrere pel Primavera Sound. El Soul Kiss (Glide Divine) és un discàs però que, de cançons-cançons, només en té unes quatre o cinc, cada una grans himnes de l'space-rock desfassat, drones a punta pala i indicis de levitacions espontànies. Sorprèn que cap al final del disc, entre paranoia #24 i paranoia #25 hi hagi 'Touch the Stars'. Sonic Boom té el seu cor darrera del vocoder, els pedals, els amplis i el theremin. 'Touch the Stars' és una balada que Alela Diane podria cantar amb la seva guitarra i fer plorar a un públic d'elfs i nans als boscos perduts de la Selva Negra. Però no hi ha follets fantàstics enlloc sinó el caire industrial de l'space-rock d'Spacemen 3 que Jason Pierce va alleugerir amb Spiritualized i que Peter Kember (el Sonic Boom) va continuar en la línia, amb més passades de rosca i això que no m'atreveixo a escoltar EAR, un tercer projecte de Kember que respon a les inicials d'Experimental Audio Research. No estic preparat, sens dubte, per això. Prefereixo les balades com 'Touch the Stars' o '(I Love You) To the Moon & Back', el pop amagat de 'Lord I Don't Even Know My Name' i la festa de 'How You Satisfy Me'.

Pop

2009-04-26T16:20:00.002+02:00

No és ni de lluny el seu millor disc però està patrocinat per La vaca que ríe i té 'David y Claudia', 'Himno generacional #83', 'Jose y yo' i 'db'. And it's mine, now. Tot vermellet, ell.

Música revitalitzant per la fi del món

2009-04-21T21:11:00.005+02:00

Que faci il·lusió escoltar un disc que ni tan sols saps què t'oferirà però que en cap cas serà res accessible per l'estómac és estrany. Això em va passar amb Sunn O))), que com que van al Primavera i sempre m'han picat la curiositat per això de tenir tres parèntesis al nom, saber que tenen una marca d'amplificadors o alguna cosa així i que t'hagin dit que en directe "se te'n va la flapa". A mi no se me n'hi va anar escoltant-los pel carrer però tot i que vaig pensar que em farien molta por o que em tornaria boig i acabaria a dins d'un bar de davant de Bikini força lamentable amb una cambrera vella gens simpàtica fent whiskys sense treure'm els auriculars i fent head-banging d'autista. Res més lluny de la realitat.

El problema d'entrar a un gènere ignorant els clàssics i començant pels més accessibles resulta en què sóc capaç d'afirmar, cap-cot i amb la mirada perduda, que Sunn O))) recorden a Fuck Buttons. No és que les semblances que els trobo siguin musicals sinó als efectes que susciten. Tant les tres primeres cançons de The Grimmrobe Demos dels primers (les que vaig arribar a escoltar) com 'Bright Tomorrow', 'Colours Move' o 'Sweet Love For Planet Earth' dels segons són bucles harmònics que, escoltats de nit, o sota el cel més negre que pot haver-hi després del matí més net que ha pogut haver-hi, transporten a la porta del purgatori alhora que injecta totes les forces necessàries per tractar, arribat el cas, amb algun dimoni.

Sobretot 'Bright Tomorrow' de Fuck Buttons. El purgatori és el quart d'hora abans de l'alba en una festa passada de voltes una nit d'estiu (penseu en Benicàssim). Primer el bombo, després el soroll i comença el bucle fins que la cançó explota amb el cap i qualsevol mena de remordiment.

Passarà avui

2009-04-15T23:18:00.007+02:00

He anat tan adormit durant tot el dia que m'he oblidat que avui hi havia Cultura|s. Normalment em proposo llegir-lo sencer i el carretejo durant setmanes amunt i avall fins arribar a la patètica situació de tenir-ne tres números diferents a la bossa. Aleshores els deixo a sobre la taula i els acabo llençant quan es compleix el 12% del període de rotació de Venus sobre el seu eix. Avui quan sopava de cara la paret l'he vist a sobre de la taula de vidre amb una franja de la cara de David Byrne a la dreta. A dins hi havia una entrevista força més el[·l]aborada i profunda que no pas la que vam fer a Tu Madre a la ràdio l'altre dia, i aquesta comparació m'hauria de costar una amonestació. La cosa és que he tornat a l'Everything That Happens Will Happen Today del Byrne i l'Eno i a la cançó que mig dóna el nom al disc, 'Everything That Happens' i, encabat, he anat a buscar la lletra. Potser m'agrada(va) més la que ve després, 'Life Is Long', però per acabar un dia de somnolència extrema 'Everything That Happens' suits better. Com apunten a l'entrevista sobre les inquietuds del Byrne, tot plegat tracta d'aspectes trascendentals que segons com fan vergonya aliena però que ara mateix entren extraordinàriament. Vergonya aliena com el que costen les entrades pel concert del 24 al Palau de la Música del Byrne (l'Eno es queda a casa).

Consolation Prize

2009-04-08T23:39:00.006+02:00

El dia de Reis vaig descobrir que el You Can't Hide Your Love Forever en general i el 'Consolation Prize' en particular eren el perfecte exemple de música alegre per gent trista. Tornava sol en tren cap a Barcelona, totalment begut, i ja era la vuitena vegada consecutiva que escoltava el disc i l'enèsima que repetia amb la cançó. Havia estat un dinar patètic i ho havíem tret tot i ves a saber a l'alçada de quin poble vaig veure-ho claríssim. Una frase com "I'll be your consolation prize although I know I'll never be man enough for you" cantada amb l'empàtica i envolvent veu d'Edwyn Collins és la contradicció més ben encaixada de la història. Toma. I em sap greu, perquè és impossible creure's una frase com aquesta cantant-la així, però de borratxo com anava jo ho vaig fer i m'ho vaig empassar tot. Aquell dia l'Edwyn ho va dir de tot cor, que ho sé jo.

Just be simple

2009-04-06T00:45:00.005+02:00

Em fa molt l'efecte que no hauria pogut trobar una altra cançó per acabar la setmana, per molt absurd que sigui proclamar que la setmana acabi. Encara que aquest sigui el primer diumenge en uns quants mesos que menys s'acaba res, 'Just Be Simple' és LA cançó per acabar alguna cosa. Em remeto a "the whole life it's been about try and try and try and try and try and try (sis cops intentar) to be simple again". No n'estic segur si la cosa va ben bé així i em fa pujar els colors parlar de "the whole life" tan aviat, això ho deixarem per més endavant. Jason Molina segur que tindria els seus motius quan va escriure la cançó fa anys. Si d'allò ja li preguntaré quan el vegi.

M'agrada, d'altra banda, que el disc on hi ha aquesta cançó es digui The Magnolia Electric Co, nom amb el que signaria el Molina a partir d'aleshores. Com l'Elverum i The Microphones i Mount Eerie. És com una nova etapa però no del tot. Una tonteria que fa gràcia. Songs: Ohia in memoriam.

If You Leave It Alone

2009-04-04T19:08:00.005+02:00

El que té de dolent l'If You Leave It Alone és que després, a l'iTunes, ve l'Instant Coffee Baby i no recordava per què he estat tan pesat, irracional and I'm wondering tonight (wondering toniiiiight) if your skin is as thin as it was those mornings. He rebut un mail de thewavepictures[arroba]hotmail.com (nota: no recordo haver-me subscrit mai a cap newsletter dels Wave Pictures) que m'informava que hi ha un 12" en pre-order de l'If You Leave It Alone. Que bé.

No m'agrada el folk

2009-03-23T23:13:00.004+01:00

Quan vam arribar a Castelló, l'Arnau va preguntar si ningú no volia veure Barzin, que ell sí. Bé, no recordo si vam veure a Barzin, crec que no, però ara sí que vull veure'l. Notes to an absent lover.

Now I am pregnant

2008-11-30T19:14:00.003+01:00

Johnny Cash died today and I could take a train and take and hour to think on the way of what I would say when I saw you, and I could walk into the shop and find myself some black platform shoes and talk to the other girls and just ignore you.

Or I could rush into the shop and tell you that I adore you, 'cause I adore you.

Després del concert del Primavera Sound, aquest tros em va perseguir durant dies. Però ahir la vaig trobar.

Dos mil cinc

2008-11-16T23:48:00.006+01:00

Ja hem tornat del Tanned Tin i viatjo de Mount Eerie cap a The New Year. Convidaria a dinar diumenge que ve als germans Kadane i a Phil Elverum per parlar de música, de Noruega i de Castelló. My new resolution to drink more, and laugh more, and sleep more, and dream more.

Jonquil

2008-10-05T20:24:00.000+02:00

En la línia de Nick Hornby, escoltar música trista quan estàs deprimit o quan sembla que ho estàs és una de les millors maneres de fer net. Veure com algú empatitza amb tu ajuda, tan se val que l'objectiu de superar el mal moment no s'acompleixi, perquè una fi que no és possible aconseguir no és una fi vàlida. Els objectius modestos com el d'adonar-te que you are not the only one és molt millor. Escoltar Noah and the Whale o Herman Dune quan no és el moment conduirà a l'odi i la ràbia perquè et sentiràs enganyat. En canvi, Bon Iver, Mount Eerie o Jonquil t'ajudaran perquè el que necessites és que empatitzin amb tu, no que t'intentin enganyar.

Folk

2008-08-28T17:28:00.004+02:00

Per què cada cop que conec un grup i m'agrada, i miro la fitxa del Last.fm, hi diu "folk"? No ho dic pels grups de folk, sinó per aquells que d'entrada no em criden l'atenció per les camises de quadres. Aquest blog viu (de moment). Tinc pendent una entrada sobre les lletres de Mikrofisch i una altra sobre Lost In Polaroids, que el with milk m'hi obliga.

Actualització: ara ho entenc tot. La quarta pista té un rollo tabernaire irlandès que justifica l'etiqueta 'folk'. Això sí, es diu 'Buenos Aires Beach'.

Ára Bátur

2008-08-13T21:40:00.003+02:00

L'eclosió que comença al segon 7:44 justifica la calma de tota l'estona anterior. No és com 'Glósoli' però s'hi assembla. Una vegada vaig dir que Sigur Rós eren la música clàssica del segle XXI i ho torno a dir. La música són les sensacions que transmet.

Californication

2008-08-06T23:30:00.005+02:00

M'he fet amic de les pilotes de tennis que tinc al coll i que en un sol dia ja m'hagin passat dues casualitats fa que pensi que la febre hi té alguna cosa a veure. Si primer ha estat que després de recuperar l'Untrue de Burial ahir, el senyor desvelés la identitat i ho sabés aquest matí, la segona coincidència té a veure amb Manel i Bob Dylan. A l'entrevista que els fan als primer a l'Enderrock d'aquest mes comparen la seva cançó 'En la que el Bernat se't troba' amb 'If You See Her, Say Hello' de Dylan. Aquest vespre me l'he passat suant i veient cinc o sis capítols de Californication, una sèrie de rics americans rollo Nip/Tuck però amb escriptors enlloc de cirurgians plàstics. Al final de l'últim capítol que he vist el Duchovny (exMulder d'Expediente X) es posa a cantar la citada cançó de Dylan. I, ei, preciosa.

Is it the sea?

2008-08-05T21:57:00.006+02:00

No falla. Ja són quatre estius seguits agafant angines. El primer va ser el pitjor. Van ser dues vegades, amb una segona tanda especialment violenta, de febrades i follets i coses estranyes. És una batalla dura i hi estic posant tot de la meva part, jugant-m'hi l'estómac amb racions dobles d'ibuprofenos. Ara mateix m'han donat una treva i fins i tot el coll ni em fa mal. A més a més, el Bonnie "Prince" Billy ha tret un disc en directe que, bé, em sembla que encara no l'ha tret, que s'ha filtrat. La setmana passada vaig comprar-me el seu anterior disc, el Lie Down In The Light, en vinil. Vaig fer un raonament força encertat, modèstia a part. Em compro cds que no acabo traient mai de la capsa, me'ls compro només pel llibret. Tant per tant, me'l compro ben gros, el llibret. Acabava de cobrar i m'agrada llençar els diners amb tonteries així quan els tinc. Tonteries.

Playlist Juliol 08

2008-08-01T23:31:00.006+02:00

Conor, no ens enganyis. Ets feliç i ho sabem.

1. The Mae Shi. 'Lamb And The Lion' (HLLLYH, 2008)
2. Conor Oberst. 'Eagle On A Pole' (Conor Oberst, 2008)
3. My Morning Jacket. 'Smokin' From Shootin'' (Evil Urges, 2008)
4. Holly Throsby. 'Would You?' (A Loud Call, 2008)
5. Manel. 'Ceràmiques Guzmán' (Maqueta, 2007)
6. Morente & Lagartija Nick. 'Manhattan' (Omega, 1996)
7. Noah and the Whale. '5 Years Time' (Peaceful, The World Lies Me Down, 2008)
8. Bonnie 'Prince' Billy. 'You Want That Picture' (Lie Down In The Light, 2008)
9. Scout Niblett. 'Kiss' (This Fool Can Die Now, 2007)
10. Holy Fuck. 'Lovely Allen' (LP, 2008)

Descarregueu-la aquí. I ja sabeu el que heu de fer per descarregar les anteriors playlists.

Salts a destemps

2008-07-30T17:01:00.003+02:00

Repassava el Reader i m'ha fet molta gràcia el que m'he trobat. A You Ain't No Picasso han penjat el vídeo de Bishop Allen al Primavera Sound del maig passat que el 33 va gravar i (crec) emetre després del festival, en una mena de compilació de concerts a l'escenari Rockdelux venut com una selecció del millor del festival. És de 'Click, Click, Click, Click' i és una llàstima, però, que al principi de la cançó no enfoquin les primeres files. Segur que veuríem el with milk saltant com un boig, a destemps, no arribant per ben poc a l'alçada de l'escenari.

Bishop Allen. 'Click, Click, Click, Click'.

Noah and the Whale

2008-07-27T23:04:00.006+02:00

Un dia, no fa pas gaire, vaig rebre un missatge que venia a dir que "la gent al metro em mira estranya per la cara tonta de felicitat que faig escoltant Noah and the Whale". Passejava jo aquest vespre i no hi havia gaire gent al carrer, però escoltava '5 Years Time' dels Noah i també feia una cara tonta de felicitat. Al principi el disc Peaceful, The World Lays Me Down em semblava una broma amable, però rascada la crosta i un cop a dins, em sembla el disc més bonic que mai hagi escoltat. Òbviament és mentida, però em sembla que ja he trobat el disc que em recordarà aquest estrany estiu la resta de la meva vida. Des que escolto Manel que veig ukeleles per tot arreu.

Noah and the Whale. '5 Years Time'.

La corona de l'Orri

2008-07-23T23:06:00.004+02:00

Es veu que després del sensacional concert de Sigur Rós al FIB dijous passat, la corona hippy del bateria, l'Orri, va desaparèixer. Jo em pregunto com va desaparèixer. No vaig veure cap hooligan sense samarreta saltant a l'escenari com Tim Harrington de Les Savy Fav sí va fer al concert de Holy Fuck al passat Primavera Sound. Els islandesos ofereixen recompensa si algú els la torna. Si en sabeu res, envieu un correu a darren[arroba]sigur-ros.co.uk posant "Crown" al Subject. Tinc curiositat per saber quin serà el premi.

FIB Heineken 08 (17-18-19-20.07.2008)

2008-07-22T18:35:00.002+02:00

Ja s'ha acabat la guerra de festivals i resulta que, poc o molt, tots i sense excepció han perdut públic. De tota manera, encara és d'hora per analitzar la magnitud de les ferides del conflicte. Per desgràcia, tot sovint hem oblidat el que és de debò important a tot això, la música, i en aquest sentit, el Festival Internacional de Benicàssim ens ha deixat moments per la història que la memòria col·lectiva dels fibers trigarà a oblidar. Amb un cartell d'una qualitat envejable, sense grans reclams mediàtics com a les últimes edicions i la coincidència horària criminal entre Leonard Cohen, Death Cab For Cutie amb el bo de Micah P. Hinson com a gran perjudicat, tot seguit teniu el balanç d'aquest FIB Heineken 2008.

Continua llegint la crònica del FIB 08 al Mai a la vida.

Benicàssim

2008-07-21T16:03:00.004+02:00

Que tot el públic de l'Escenario Verde del FIB 08 estigués en silenci durant els gairebé quatre minuts que dura 'Suzanne' és potser la imatge del festival. L'altra, que a les 3 menys 10 de la matinada de diumenge, abans del concert de Gnarls Barkley i just a l'hora que Los Planetas començaven el seu concert al Summercase de Barcelona, per les pantalles del Verde passessin el fragment d'un concert dels granadins a un anterior FIB. La cançó era 'Santos que yo te pinte'. Demonios se tienen que volver. Ja hem tornat.

Foto: Arxiu FIB / Oscar L. Tejeda

La duquessa holandesa

2008-07-13T18:25:00.006+02:00

El with milk s'ha passat llargues temporades als Estats Units però amb ell, a l'única conclusió que hem arribat va sobre una pastanaga i és tan absurda que no la reproduiré. Discutíem acaloradament què deu voler dir la paraula "dutchess", del grup The Dutchess and the Duke. En un primer moment tots dos llegíem "duchess", sense la 't', i, per tant, la traducció ens sortia "La Duquessa i el Duc". Després, però, he volgut buscar les lletres del grup al google que, molt sàviament, ha apuntat "Quizás quiso decir: duchess" i aquí m'he adonat del quid de la qüestió, és "dutchess", amb 't', el nom del grup! Què vol dir "dutchess"? Al wordtransference no vol dir res i l'únic que se m'acut és que sigui un joc de paraules entre "dutch" i "duchess". La traducció literal més encertada seria, doncs, "La Duquessa Holandesa i el Duc". M'agrada. Tant com el seu disc de debut, She's The Dutchess, He's The Duke.

Sergio Algora

2008-07-09T21:56:00.004+02:00

He arribat a casa i entre indiespot, Música en la mochila i el fòrum del Primavera he sentit molta pena. M'he posat 'Adoro a las pijas de mi ciudad' i ma mare ha entrat a l'habitació i, sense esperar cap resposta, li he dit: "S'ha mort el que canta". Li ha canviat la cara i m'ha dit que cantava molt bé. Segur que també li ha sabut molt de greu.

Sorpreses vilanovines (La Brigada i Gentle Music Men)

2008-07-08T22:10:00.003+02:00

Alguna cosa passa a Vilanova i la Geltrú. Per coses meves i de ma mare, em fa molta gràcia que allà hi passin coses interessants (el Faraday, sense anar més lluny) i aquest 2008 està significant per mi una petita revelació que jo no coneixia. Sempre he pensat que era un poble (bé, una ciutat) força avorrida i que al costat del passeig marítim amb menys glamour del Garraf, en dura competència amb Cubelles, i dels murs de la fàbrica de la Pirelli no en sortiria res que no fossin xolos a punta pala. Però no. A Vilanova hi ha un grup de gent amb moltes ganes de fer coses i deixar-se escoltar. L'exemple del Faraday sembla que estigui actuant de catalitzador del que a poc a poc va sortint: La Brigada i Gentle Music Men. Els primers, "comandats" per Pere Agramunt, estrenen nom en català (venien de dir-se The Light Brigade, i si no m'equivoco pel Far de la platja d'ídem de Vilanova) i un molt bon dic, L'obligació de ser algú, amb una discogràfica anglesa, Outstanding Records, que és també el segell dels barcelonins The Pinker Tones. L'any passat van debutar al Primavera Sound i em fa l'efecte que deuen estar encantats amb les crítiques que està recollint el seu disc. Enguany no s'estan deixant veure gaire, amb l'excepció del concert de presentació del Faraday a La [2] i fa l'efecte que de moment, vulguin deixar tot el protagonisme als segons.

Els Gentle Music Men, per la seva banda, no deuen acabar de creure's el que els està passant. Vénen de guanyar el Proyecto Demo 08, el concurs de maquetes que organitza Maraworld (el FIB, de tota la vida), cosa que vol dir que tocaran a Benicàssim d'aquí dos caps de setmana. Previsiblement, el públic que tindran serà força escàs i fins i tot, gent que els deurà voler veure no ho farà per culpa d'aquestes coses comunes als festivals a primera hora de la tarda. Ignoro si les cançons que tenen al myspace són d'un disc o d'una maqueta, però 'Universe' i 'Cry' són gairebé una lliçó magistral, tant, que mai m'hagués pensat que això podria sortir de Vilanova. Que n'aprenguin a Sitges.

Black Kids: la decepció de l'any

2008-07-04T20:04:00.004+02:00

Ja tenim decepció de l'any. No sé si és culpa del productor, el Suede Bernard Butler, però en comparació amb l'EP Wizard of Ahhhs, el Partie Traumatic, el seu disc de debut, és una porqueria amb totes les lletres. Els dos singles, 'Hurricane Jane' i l'antic hit 'I'm Not Gonna Teach Your Boyfriend How To Dance With You', inclosos a les dues entregues, sonen força pitjor al Partie Traumatic, perdent tota la frescor i tota la potència i amb una sobrecàrrega instrumental per fer-ne carn de discoteca sense cap mena de vergonya. De fet, la primera meitat del disc és molt dura, comptant els segons perquè s'acabin les cançons, amb el premi de provocar més vergonya aliena a mans de 'Listen To Your Body Tonight'. Per sort, a 'I'm Making Eyes At You' la mediocritat general baixa, però res, un miratge. Però el pitjor encara ha d'arribar, i és al final amb 'I Wanna Be Your Limousine' i 'Love Me (Already), on sembla que vagin a fer una versió discotequera d'alguna cançó de Guns n'Roses. Però vaja, molta història per aconsellar-vos que no us el baixeu, que no l'escolteu i que els ignoreu. Que n'aprenguin i tornin a fer el disc amb un altre productor.

Goin' out a menjar hamburgueses

2008-07-04T07:22:00.004+02:00

Valoro la sinceritat per sobre de moltes (no totes) les coses, així que seré sincer. Anava a dir "he estat pensant una bona estona"... És mentida. No ho he rumiat ni durant un minut de rellotge. La qüestió és que Salir.com regala sopars a restaurants (enviant un mail a comunidad@salir.com) i com que el sou de becari només dóna per un o dos shawarmas al mes per tot àpat a fora de casa, m'agrada molt que em convidin. Per aconseguir el sopar he de fer un post sobre coses a fer a Barcelona (o imagino que pot ser a qualsevol altre lloc, però si ja tinc problemes per pensar on sortir a Barcelona més enllà dels quatre bars que conec, tindria nassos que parlés de, jo què sé, Dien-Ben-Phu a Vietnam del Nord). He mirat com va fer el post la Montse, per copiar-la una mica, i he rigut quan he vist que recomana el Pollo Rico. El que no diu és que tenen allioli per acompanyar el pollastre que et serveixen només demanar taula. Això m'ha recordat un restaurant de fast-food casolà a Gràcia, que sospito que no estarà registrat a Salir. Mentida. L'acabo de trobar: es diu Pizza Rápid i diu una opinió que les pizzes de pernil estan molt bones. No en tenen ni idea. El que mola del Pizza Rápid són les calòriques hamburgueses completes. Com el Pollo Rico, és ideal per no anar-hi amb cap noia sinó amb l'amic que tinguis que mengi més i que li encanti el menjar guarro. Hi fan les hamburgueses més brutes que conec i et posen l'Estrella en llauna i amb un got de plàstic. Jo és que sóc molt glamurós.

I de cop, estic ansiós

2008-07-03T23:05:00.003+02:00

Abans d'ahir vaig gastar-me finalment el dineral que val l'entrada del FIB i aquesta setmana m'he adonat que falten quatre dies per anar a Benicàssim. Ara mateix també em sento força deficient, quan m'adono que formo part de la nanonèssima part de la població entre 18 i 25 anys que encara està d'exàmens. Això fa que ara mateix tingui moltes ganes d'anar a Benicàssim i tornar a intuir que The Rumble Strips estan tocant mentre estic donant per sac a qualsevol i de cop dir "buah, aquest és el temazo". He llegit que Vincent Vincent & The Villains s'hi assemblen, i com que The Rumble Strips són la festa, m'he volgut baixar el disc i he hagut d'anar fins a la novena pàgina del google per trobar un bloc xinès que de cinc links, quatre havien caigut. El cinquè era un servidor estranyíssim que mai abans havia vist però que per sort ha funcionat. M'ha molestat bastant que costés tant, així que he pujat el disc a Rapidshare per aquells que també els hagueu buscat sense èxit pel Google. Segurament no surti fins a la quinzena pàgina i, a més, odieu els gatets. Dues pedres. Ara els escoltaré i si tot va bé, posaré vídeos, actualitzaré el fotolog amb la portada del disc. I no, aquest bloc està viu. Té un índex de no sé què que diuen que està bé i que The Rumble Strips són la puta festa. Ja ho havia dit.

El temazo:

The Rumble Strips. 'Girls And Boys In Love'.

Sex Pistols live at El Pedregal

2008-07-03T22:48:00.005+02:00

Sembla que els Morán i Sinnamon es posin d'acord per anunciar les confirmacions. A dues setmanes vista per l'inici del FIB i del Summercase, tots dos han triat el dia d'avui per anunciar els substituts dels que han anat caient del cartell les últimes setmanes. A l'escenari Fiberfib.com tocaran South San Gabriel en el lloc de The New Pornographers i al Fòrum i Boadilla destaquen The Brakes com a substituts de M.I.A., Santogold i The Long Blondes (visitants anònims que em corregiu de tant en tant: val la pena que investigui Leila i Whitey?).

A tot això, els Morán han optat per l'estratègia Don Simón (de petit em va marcar l'anunci de suc de taronja en què gairebé insultaven el suc de Minute Maid Premium) per promocionar el Saturday Night Fiber. És una entrevista als Sex Pistols i Siouxsie amb subtítols falsos. A mi m'ha fet un munt de gràcia, però encara hagués estat millor que se'n riguessin dels mateixos Pistols.

'The Richest Kids In Town'

2008-06-20T22:59:00.005+02:00

Als primers compassos, que es reprodueixen durant tota la cançó entre les estrofes, sonen uns cors que evoquen les onades del mar, i només per això This Is Ivy League mereixen que se'ls citi els Beach Boys i Panda Bear com a influències. No en va, 'The Richest Kids In Town' és la cançó perfecta perquè Noah Lennox desmonti com si fos un puzzle i l'inclogui al proper disc. D'altra banda, una mica en aquesta cançó i força més a la resta del disc, qualsevol diria els dos xavals de Florida que formen el grup són realment suecs i és la nova referència de la discogràfica Labrador. Però no, només són petites pinzellades de vents metalls i alguna guitarra d'adorn que no pas l'espina dorsal. This Is Ivy League, el disc, és una colla de clixés del pop alegre, amistat, alegria, calma i tranquilitat, aquí pau i després glòria però oh, reina, no saps com et trobo a faltar i no saps quin greu em sap que ja no estiguis amb mi. A 'The Richest Kids In Town' només hi són la primera meitat dels tòpics: som pobres però som rics amb una ampolla de vi i escoltant música. Què hi ha més bucòlic? La tornada és un "esto se compone" de principi a fi que fa vergonya de cantar per la seva simplicitat. No ens hauria d'estranyar tot això si fem cas de tòpics i estereotips i recordem que This Is Ivy League vénen de la zona caribenya dels Estats Units, i tot i passar per californians (i sí, suecs), no tindria sentit que toquessin l'harmònica, el banjo i l'acordió com The Felice Brothers. Pekín no és Xangai i Miami no és Nashville, més clar, l'aigua i ells, que són entranyables. Per molt que formin part de Cobra Starship.

De la vida (així en general) i algun concert

2008-06-18T18:20:00.010+02:00

No sé ben bé començar això que vull dir, així que em tiraré a la piscina. Aviso, no és res important i és d'aquelles coses que es poden llegir a la feina quan les tasques pendents han perdut la importància per desídia i avorriment i no entra cap e-mail a l'Outlook. Estic escoltant el Giant de Herman Düne i he recordat el fantàstic concert del FIB de l'any passat. Mentre tocaven, em vaig relaxar d'una manera, uf, una cosa, i a sobre, la meva situació física em permetia veure'ls perfectament a sobre l'escenari. Estàvem asseguts a la gespa on hi havia les pantalles que retransmetien un dels concerts que es feien a cada moment. L'explicació és que, aleshores, cap dels meus adorables i fantàstics amics de l'ànima que m'acompanyaven escoltava el Mai a la vida, no coneixien aquest hit de la vida que és 'I Wish I Could See You Soon' i per tant no tenien cap interès en anar-los a veure a la carpa. Des d'aquí he anat a parar a pensar en els pocs concerts que vam veure al FIB de l'any passat, si ho comparo amb el Primavera d'aquest any i, sobretot, amb el rècord personal dels 500 metres obstacles que em vaig marcar després del concert d'Okkervil River per anar a veure (sol) el final de Silver Jews. A Benicàssim, sol sol, només vaig veure els Clap Your Hands Say Yeah i una estoneta de Camera Obscura.

I després d'aquesta estúpida crònica del FIB del 2007 a mode de meaningless-introduction, anem al que realment és interessant: la quantitat de concerts molons que hi ha els propers dies, i com, fins i tot després d'haver acabat la carrera oficiosament, un examen encara em fot enlaire el Faraday Stolichnaya. Fills de puta. Crec que la primera vegada que tinguí papallones a la panxa en pensar que s'acostava tal concert va ser amb Sigur Rós al BTM. No sé si mai més les papallones han tornat a tocar els nassos (o la panxa) com en aquella ocasió, però vaja, que The Magnetic Fields toqui diumenge a l'Auditori del Fòrum després de veure-hi uns de Bristol que es diuen Portishead que estan bé i un crack com el Bon Iver fa molta ilusió. Ja sabeu, un marc incomparable, una acústica impressionant, una visibilitat perfecta, uns lavabos nets, etc. etc. Però abans, dissabte, per fi podré veure Aroah, que des que vaig escoltar El día después bevent vi barat en un apartament cutre de Menorca a finals de l'estiu que li tinc ganes. Tocarà amb la Lidia Damunt, que va ser una petita decepció a l'stand Myspace del Primavera, però de moment ho culpo a la ressaca i que encara anava només pel segon redbull aquell dia. En la isla de las bufandas, el seu disc, però fa que es mereixi encara una segona oportunitat.

Saltant a la setmana que ve, dijous tindrà lloc una coincidència que em fa ràbia, amb Russian Red al CCCB i els Cuchillo a la Sidecar. Bah, la Russa no és de molt lluny i menys ara que els sociates ens han posat solidàriament l'AVE i els Cuchillo, crec, que són de Barcelona, així que abans que acabi l'any segurament tindré més oportunitats per veure'ls. Compto fins a 100, decideixo, torno a comptar fins a 100, i pel meu bé, recordo que també vaig pensar que no veuria gaire els Mishima (per posar l'exemple d'un altre grup d'aquí) quan van treure l'últim disc, que no fan gaires concerts, i ara ja vaig per la setena. Els únics que em donen la raó en aquests atacs de "merda!" són els Nueva Vulcano, però si el mode turron-on que tenia posat divendres passat no m'enganya (i ho dic perquè al seu myspace no hi ha cap notícia al respecte), tocaran l'11 de juliol a la Sidecar per fer alguna pela pel posterior viatge a Estats Units que volen fer l'Artur Estrada & friends.

I ja més a llarg plaç, sense parlar de festivals que em perdré i festivals que no em penso perdre, amb la petita excepció de l'emoció que m'envaí en llegir les cinc raons per veure Sigur Rós enguany i les ganes que tinc de babejar com un capullo en escoltar més hits de la vida com 'Gobbledigook', 'Festival', 'Inní mér syngur vitleysingur' o 'Við spilum endalaust'. Més enllà, a la llunyania, hi ha els meus idolatrats-des-de-fa-una-setmana Manel, els quals tots els lectors d'aquest blog ja coneixeran. Serà el 22 de juliol a la Central de la UB, als jardins Ferran Soldevila, que no sé exactament on cauen (però que em temo que a dins del recinte de la universitat), en una cosa que es diu Els Vespres d'Els Juliols i on faran fins a sis concerts sota aquesta premissa. Abans ja hi haurà tocat, el dia 10, el Sanjosex, que segur que m'agradarà molt després de la petitíssima decepció que va ser l'Altaveu de Sant Boi de l'any passat.

Ja us ho explicaré.

Reconciliació

2008-06-15T05:05:00.002+02:00

Una reconciliació com aquesta es mereix un post i molt més. Set concerts en set mesos fan que un servidor acabi trobant tots els defectes i obviï les virtuts que va descobrir les tres primeres cites. Aleshores, un dia que apostàvem pels més lents, i la música ja ho té això, recordes el dia que et vas enamorar. Un vespre d'hivern i amb aquesta cançó, i després d'escoltar-la en aquests cutres vídeos acabes pensant que malgrat tot era millor el Trucar a casa... que el Set tota la vida. El primer vídeo és a l'Heliògabal, en una de les dues entregues del millor que poden oferir Mishima en directe; i el segon és als Jardins de la UB a l'estiu tot passat, que ara ja queda tan estrany i tan lluny, i on enguany hi tocaran Manel (escolteu-los!). Ni subvencions ni rock català ni tonteries. Salut de ferro és el que té la música d'aquest país.

Mishima. 'No et fas el llit'.

Un article en condicions sobre la vena catalana del Summercase

2008-06-10T23:16:00.005+02:00

Al Mai a la vida podeu llegir un article que sintetitza i posa ordre als pensaments, reflexions, rumors i bombes aquí exposades sobre el Summercase i els grups catalans.

Manel

2008-06-10T22:10:00.006+02:00

Manel és un grup de Barcelona i tenen quatre cançons d'una maqueta que m'agraden molt. 'Pla quinquennal' és una estratègia per tal de crear dubtes que gira al voltant d'una corbata. 'Un camell d'orient' em recorda a les classes de música de parvulari i primària, quan ens ensenyaven nadales i ens les feien cantar com una coral. No és conya, si fos mestre de música faria cantar aquesta cançó als meus nens. 'Nit freda per ser abril' descriu el recorrent enamorament sobtat, fugaç i condemnat al fracàs, amb una frase que es mereix un deu ("ell demà serà capaç, ella demà estarà més guapa"). 'En la que el Bernat se't troba' és la que més dubtes m'ha creat. El primer cop m'ha semblat que parlava de com enamorar-se d'una puta de l'est. Després no tant, però una mica. Potser només parla d'una erasmus. Segurament no es refereix a res de tot això. Però atrapen. I m'agrada que La Blogotheque hagi creat escola.

Manel. 'En la que el Bernat se't troba'.

Can Sinamó

2008-06-09T21:45:00.005+02:00

Vaja, al cap d'unes poques hores d'escriure el post de sota en què em faig la gran palla mental de deduccions sobre si Els Pets van al Summercase va i rebo un correu electrònic on em diuen que no només el grup de Constantí, sinó també els dos altres grups que canten en català i que ara mateix estan més consolidats també hi tocaran. El primer. Mishima. Potser era el més previsible, i és que tothom sap que formen part de la plantilla de Sinnamon Records. El segon. Antònia Font. També en certa manera previsible, ja que els contactes amb Sinnamon existien, després del Ballantine's Leave An Impression, festival que la promotora va organitzar aquest hivern durant uns mesos i en el marc del qual els mallorquins van tocar al Liceu amb orquestra. Està clar que Sinnamon no ha anat a buscar les grans promeses del pop en català i, tret d'Els Pets, ha aprofitat vells contactes, però no està de més, que per molta política de màrketing que hi hagi, cal cert valor per dissenyar aquest cartell.

Ara em sorgeixen un parell de dubtes. 1) Què faran Els Pets amb la data que tenen confirmada a la seva pàgina web el 18 de juliol a Sant Andreu de Llavaneres?, i 2) quina serà la rebuda que tindran aquests tres grups quan toquin a Madrid? De debò, tinc moltes ganes de llegir les cròniques.

Els Pets al Summercase

2008-06-09T16:46:00.006+02:00

Durant l'època de porres festivaleres, un servidor mitigava el seu avorriment amb campanyes absurdes que de convertir-se en realitat haguessin provocat rius de tinta als blogs (offtopic: quan la premsa impresa desaparegui, si és que desapareix, conservarem expressions com aquesta de la mateixa manera que encara se'ns fonen els ploms a casa quan ningú no té ploms per fondre?). Una d'elles era que Els Pets toquessin al FIB. Doncs ves per on que això no acabi sent una mica factible. Fa uns dies, al web d'Els Pets, va publicar-se una nota, qualificat des d'allà mateix com a rumor, que el grup estava negociant amb un festival d'estiu no-krusty (ells en diuen 'festival indie', però l'expressió em sembla un pèl desafortunada, jo prefereixo 'no-krusty', que és més descriptiva i fidel a la realitat) per tocar aquest estiu. Mencionen el Primavera Sound, el FIB i el Summercase i, jugant a descartar, només ens queda l'últim de tots.

1) El Primavera Sound ja ha passat (snif...) i, a més, si no recordo malament ja havien tancat el cartell un mes i mig abans de celebrar-se. Si no fos per això tindria alguns dubtes i de fet veuria viable que Els Pets hi toquessin.

2) D'acord amb les paraules de José Luis Morán a l'Avui del 19 de juliol de 2007, recollides a la Rockdelux #254 del setembre del mateix any, a l'article-entrevista a Refree, on deia "prefereixo donar suport als que canten en castellà que no als que ho facin en català, basc o gallec", queda bastant clar que Els Pets no hi tocaran.

3) Sinnamon té una política a favor del català com a llengua a la música pop. A la tardor van fitxar Mishima i els van publicar el Set tota la vida. Que això és la discogràfica i no la promotora i que el Summercase també es fa a Madrid? D'acord. No seria exactament el cas d'Els Pets, però aquest estiu, a Boadilla del Monte s'hi sentirà cantar en català gràcies al duet Hidrogenesse (sempre i quan no eliminin les cançons en la llengua de Llull del setlist).

El que sí que farà falta, però, és canviar una mica el discurs del Gavaldà durant el concert. És innegable que si Els Pets acaben tocant al Summercase, l'espectacle no podrà ser el mateix que acostumen a fer per les festes majors. No visualitzo un "som els Pets de Constantí i visca la mare que ens va parir" ni tampoc demanar que la gent es tregui la samarreta a 'Jo vull ser rei'. De fet, per guanyar credibilitat, el repertori s'haurà de centrar en els discos de la maduresa (del Sol fins avui) i obviar la cançó mencionada i algunes altres com 'Vespre' (que té un punt kumba i a mi personalment no m'agrada gens). Per molt que a 'Soroll' reneguin del concepte de vendre's, una mica de màrketing i bon posicionament no els farà cap mal, ans al contrari.

Endalaust

2008-06-09T16:02:00.005+02:00

Primer va ser el Takk..., i durant molt de temps va ser només el Takk... Fins i tot després del concert al BTM de finals del 2005 era tot el que coneixia de Sigur Rós. Després, i de mica en mica, van aparèixer el ( ) i tota la seva colla d''Untitled' (sempre he estat més fan de la primera meitat que de la segona) i l'Ágætis byrjun i, sobretot, 'Stáralfur'. Aleshores, a la tardor, va sortir el documental Heima i vaig anar-lo a veure dos cops, després de sortir del cine amb la pell de gallina i els pèls de punta la primera vegada. El segon cop, ho admeto, la pel·lícula se'm va fer una mica llarga però vaja, suposo que en aquell moment, just després, devia dir que m'havia tornat a encantar i que la tornaria a veure una tercera vegada si feia falta. Sigur Rós també va ser la banda sonora a les matinades de Benicàssim quan, al costat de la nostra tenda, una colla de madrilenys (amb molt d'accident madrileny), que havien pagat l'abonament del FIB per passar-se les nits a la zona d'acampada, fumaven, bevien i, sobretot, cridaven i no ens deixaven dormir. Heu tingut mai ganes de matar? Qui m'aïllava, em pacificava i m'adormia era el ( ).

De fet, Sigur Rós ha anat sempre lligat a l'acte de dormir. A més de les de Benicàssim, recordo més d'una matinada a la parada de metro següent a la meva per haver-me adormit, escoltant-los. També una nit a Estocolm amb discman i la finestra oberta. I ara que estem d'enhorabona perquè ja tenim el Með Suð í Eyrum Við Spilum Endalaust, ahir mateix vaig caure adormit escoltant-lo. Paradoxalment això podria significar que m'avorreixen, però que no, que és millor dir que m'hipnotitzen o alguna cosa així. La conya de la història és que el Með Suð í Eyrum és potser el disc menys hipnotitzant que Sigur Rós mai hagi gravat. És el seu disc pop, lluminós com el sol de les 8 del matí quan surto de casa cada dia i alegre com si avui fos el primer dia del Primavera Sound i encara quedessin dos dies de concerts. Fins i tot el títol i la portada comparteixen aquestes virtuts: gent en pilotes, zum-zum (d'algun bitxo, dic jo), jugar sense parar. Això és estiu i, fixa-t'hi, més que estiu és Benicàssim. Només cal que canviïs 'jugar' per algun altre verb. No sé si m'explico.

Playlist Maig 08

2008-05-28T19:39:00.004+02:00

D'aquí poc esbrinarem si hi ha vida després del Primavera Sound, i què millor que posar-hi banda sonora

1. Los Tiki Phantoms. 'El pulpo' (Regresan de la tumba, 2006)
2. Thomas Function. 'Can't Say No' (Celebration, 2008)
3. Holly Golightly & The Brokeoffs. 'Everything You Touch' (You Can't Buy a Gun When You're Crying, 2007)
4. Lidia Damunt. 'Pagan por tocar' (En la isla de las bufandas, 2008)
5. Karl Blau. 'Lake King's Daughter' (Am, 2008)
6. Get Cape. Wear Cape. Fly. 'Postcards From Catalunya' (Searching For The Hows And Whys, 2008)
7. Thrice. 'Moving Mountains' (The Alchemy Index Vols. III & IV Air & Earth, 2008)
8. Hey Hey My My. 'Belle and Julian' (Hey Hey My My, 2007)
9. La Brigada. 'No ets tu, sóc jo' (L'obligació de ser algú, 2008)
10. Fleet Foxes. 'White Winter Hymnal' (Fleet Foxes, 2008)

Descarregueu la playlist de maig i també les d'abril, març, febrer i gener.

El desglaç (Sigur Rós)

2008-05-27T23:58:00.003+02:00

Deixant de banda l'eufòria pre-Primavera i el cabreig pel temps, grata sorpresa ha estat la de trobar-me el nou single de Sigur Rós, que es diu 'Gobbledigook', títol més difícil d'aprendre que 'Glósoli' però no tant com 'Svefn-g-Englar'. I jo que no sabia que en Jonsi era amic de Panda Bear i no recordava que les Amiina havien desaparegut completament de la vida dels meus islandesos preferits (després de Gudjohnsen, és clar). La primera impressió és que potser sí que l'escalfament global és inevitable i ja ha començat el desglaç dels pols i ara a Islàndia hi fa un clima mig tropical. No sé. A la crítica del Hvarf/Heim a la Rockdelux, l'autor va posar "Sigur Rós" com a estil, de la mateixa manera que hauria pogut posar "post-rock glacial" o "free psych-pop" (eh?), i ara per ara, tan poc té a veure 'Gobbledigook' amb el Takk..., el ( ) o l'Ágætis Byrjun que la 'broma' crec que no tornarà a ser possible (a no ser que vulguin elevar la banda a clàssic, però no m'ho crec). La guitarra acústica i el ritme tribal de la bateria és quelcom que poc o gens havia aparegut abans i, a estones, em fa por que hagin perdut el so característic del grup, per molta evolució, canvi o trencament que calgués després del majestàtic Takk...

Això sí, no deixa de ser un temón. Aconseguiu-lo aquí i ja de pas no deixeu de mirar el vídeo (cal el Quicktime).

El pont de Vallcarca

2008-05-26T21:57:00.001+02:00

Suposo que li passa a molta gent. Pel cap em passen coses coixes a les que, per no haver-li donat una o dues voltes, no acabo de solucionar fins que, per casualitat, ho trobo i tot queda resolt per art de màgia. Són coses sense importància però això no treu que, en resoldre-ho, faci ilusió. Dissabte érem a Vallcarca, anant a buscar el cotxe, que estava aparcat passat el pont. Algú va preguntar (potser vaig ser jo) quin pont era aquell, i el Jan, que de cotxes, carreteres, camins i ponts en sap un niu va contestar "el pont de Vallcarca!", com si l'haguéssim de conèixer tots. Jo ja havia passat per allà abans i (atenció al dubte) no entenia no reconèixer aquell immens pont de Barcelona i el Jan em va ensenyar la llum. El pont de Vallcarca! El de Nueva Vulcano! El de "mira el puente de Vallcarca"! (Llegeixo ara que el pont de Vallcarca va ser construït per unir els dos turons que encerclen el barri, el del Putxet i el del Coll). Fins aquí la història no tindria gaire gràcia, i de fet tampoc no en té gaire més, però em vaig teletransportar una mica a una altra època en què em vaig enganxar al Juego entrópico dels Nueva, cap a l'estiu-tardor del 2006 i molt especialment a 'En cualquier contexto' (una salutació al Contexto des d'aquí) i al vers "mira el puente de Vallcarca, desde el que nadie saltó para intentar volar". I a partir d'aquí el mateix de sempre, que que bo que és l'EP de Los días señalados i 'Predominio del sol' i per què coi no fan més concerts. Contexto, home!

Salven els mobles (Sinnamon)

2008-05-19T17:07:00.007+02:00

No acostumo a fer periodisme (ha ha) però l'ocasió s'ho mereix. I posi-me'l ben groc, si us plau. Arribem al final del serial d'aquesta primavera i tot apunta a final feliç (ehem). Però posem-nos en context: al fòrum del Primavera Sound (a desgrat dels administradors) algú va destapar que Sinnamon estava ben a prop de la suspensió de pagaments i rascant una mica va resultar que el Summercase del 2007 no va servir ni per cobrir despeses. Embarcats a la carrera espacial en què s'han convertit els festivals d'aquest estiu, Sinnamon va posar tota la carn a la graella i fins al moment, semblava que més aviat les brases no escalfaven prou. El Forward Festival sembla que s'ha saldat amb unes ridícules 1.500 entrades venudes que no serveixen ni per començar a resoldre deutes per poder convèncer els proveïdors que aquest any, amb el Daydream, el Dr. Loft i el Summercase, sí que se'n treuran rèdits i tothom tornarà a casa amb les butxaques plenes. Però no ha estat així. I sembla mentida que amb l'assegurança a tot risc que és Razzmatazz (8.000 persones que l'omplen cada cap de setmana gastant-se una mitjana de 40 euros, facin càlculs, i tampoc no és que gastin massa en manteniment i acondicionament de la sala), no es pugui mantenir una balança equilibrada ni que calguin equilibris per quadrar pressupostos d'una manera sensata. Però potser el famós augment de catxés causat per Sinnamon des que va estrenar el Summercase ha estat el que ha condemnat la promotora a la bancarrota.

Ara, però, sembla que una empresa estrangera ha arribat a Barcelona disposada a absorbir Sinnamon. Això significa una injecció de líquid que pot salvar la temporada i recobrar la confiança de proveïdors i els clients que començaven a perdre la confiança amb aquesta empresa amb aires de nou-ric. Així doncs, si l'aborció acaba sent un fet, en principi ningú no haurà de patir perquè se celebrin el Summercase, el Daydream i el Dr. Loft i en unes condicions acceptables, que era el que més perillava si s'havien de trobar nous proveïdors fiables per substituir els vells escaldats. Val a dir que l'entrada d'un capital que dissolgui la marca Sinnamon era de les poques sortides viables si la situació de la promotora era realment tan desastrosa.

Eren els que creien que amb només dos anys de Summercase podia permetre's el luxe d'intentar enfonsar la marca amb més història del sector, el FIB. No ens enganyem, els aficionats a la música tenim un punt de romàntics i aquestes coses són una mica com atacs personals que ens ofenen. Per molt que cada any assegurem que al següent no tornarem a acampar i que les dutxes del Fibcamp són una marranada, no ens n'anem amb la sensació de ser estafats. Cal tenir una mica més de cor en aquest món a l'hora de treballar i el liberalisme salvatge no té cor, té bilis. Que també va bé, que tothom ha de menjar i voler fer-se ric és la cosa més legítima del món. Però no, Sinnamon no. No us mereixeu que us salvin la temporada i refregar-nos per la cara un concert de Los Planetas als que hem decidit que no deixarem d'anar a Benicàssim per venir a gastar diners en els vostres infectes entrepans.

Bentornat, Robert

2008-05-19T07:44:00.007+02:00

Per què ningú no m'havia dit que 'The Only One', el nou single de The Cure era tan pop, tan fàcil, tan comercial i tan bo? Moltes vegades fa mandra haver d'escoltar una cançó perquè toca: ja em va passar amb el disc de la Scarlett i ara m'ha tornat a passar amb el single del Robert Smith, però ningú no me n'havia avisat (la qual cosa em fa pensar que molta gent devia tenir mandra). Com diuen a Jenesaispop, és una mica "show me show me show me how you do that trick" i com que aquesta ('Just Like Heaven') és la millor cançó de The Cure, una còpia qualsevol com 'The Only One' sempre serà molt benvinguda. Sobretot si volen que mai molts recuperem la confiança i volguem tornar a ser un aficionat mig del grup.

Mishima a l'Auditori (16.05.2008)

2008-05-17T16:32:00.007+02:00

La crònica de Mishima a l'Auditori, al Mai a la vida.
La foto és de l'Andreä

These songs deserve to be played LOUD

2008-05-16T18:41:00.008+02:00

Tant soroll per no res. És tot façana i coses d'estudi. Però no és una decepció, és alegria. El Rip It Off de Times New Viking és soroll gratuït i la seva gràcia és aquesta. Quan has aconseguit superar la barrera sònica i saltes amb la melodia i el ritme nerviós veus que són una mica grans. I si després els escoltes en directe sense tant soroll i penses que al Primavera Sound no se solapen amb ningú que coneguis (el principi del seu concert amb el final de Bon Iver, només) i apareix l'alegria i no la decepció. Visca!

Els ametllers

2008-05-16T07:42:00.004+02:00

Li robo una foto a l'Andreä per explicar-vos que ahir vaig escoltar 'Els ametllers' atentament i la vaig trobar genial, massa oblidada, i mai ben prou valorada dins de l'exageració de bones cançons del Set tota la vida. La força del poema de Joan Maragall no podria reencarnar-se en millor melodia. El Carabén i companyia ja poden estar nerviosos pel concert d'avui: l'expectació és alta.

Surf

2008-05-13T19:17:00.007+02:00

Demà, pel Mai a la vida, entrevistem Los Tiki Phantoms i Born Losers a Scanner FM com a excusa per parlar del surf i fer una mena de debat o coloqui. Això m'ha servit per descobrir que hi ha vida més enllà de Brian Wilson i que Brian Wilson i els Beach Boys tampoc no són exactament el que s'entén per surf. Ara mateix al meu cap hi ha una nebulosa d'informació, màscares, taules, motos, coxes, fuzz, reverb i altres noms estranys que mai abans m'havien cridat massa l'atenció. Després d'escoltar trenta (o quaranta) vegades el disc de Los Tiki Phantoms i tantes altres les quatre cançons que els Born Losers tenen al myspace, no tinc gaire clar si m'emocionen o no. Té la seva conya, no ho nego, les melodies que fan amb les guitarres són molt digeribles i enganxosos i no em posen nerviós com ho acostumen a fer els solos autofelatoris de guitarristes a qui els falten dues costelles. Ara bé, el surf té una cosa que mai no hagués dit: tot i ser instrumental m'agrada. Això sí, no m'enganyo i sé encara em falta molt per aprendre però molt serà que n'aprengui gaire més d'aquí a demà. D'altra banda, em fa una mica de respecte l'entrevista: serà la primera vegada que locuto en directe (s'inclourà al magazine matinal d'Scanner i nosaltres després la penjarem al nostre bloc) i això de perdre la virginitat sempre m'ha posat un pèl nerviós. He llegit tot el que m'ha passat l'Arnau i, com ja he dit, he escoltat bastant els dos grups, m'he fet amb un best of de Dick Dale, un personatge com bastant mític del surf, i m'he comprat per internet un EP dels Born Losers. Segurament aquesta nit somiï amb Quentin Tarantino i demà a aquesta hora pensaré que no n'hi havia per tant.

En fi, que l'entrevista serà a partir de les 12 del migdia.

Gianluca

2008-05-07T23:42:00.005+02:00

Porca misèria, porca vida i que increïble és que per culpa del futbol m'estigui enfilant per les parets. Gairebé tan increïble com amb la mania que li tinc al post-rock (bé, Mogwai will always be deep inside) estigui completament enganxat a aquesta cançó. I ja de pas segueixo amb el compte enrera que vaig iniciar ahir. Espero no estar fins el dia 29 posant vídeos de grups que toquin al Primavera ja que per sort la lliga s'acaba ja i el meu humor podrà millorar. I segur que el bloc ho agrairà.

Fuck Buttons. 'Sweet Love For Planet Earth'.

Compte enrere

2008-05-06T21:39:00.007+02:00

Ja em va passar ahir i avui m'ha tornat a passar. A la tele vaig veure l'anunci del Primavera Sound i tot i que no supera el de fa dos anys ("si creus que Sr. Chinarro és un xinès molt dolent, Primavera Sound no és el teu festival") em va agafar una eufòria amb els Vampire Weekend i la veu en off de la Bibiana Vallvé de Silenci? i que me'n vaig anar de cap a escoltar 'A-Punk', 'M79' i tots els hits de la vida que hi ha en aquest disc. Eufòria eufòria. I els amics de La Blogotheque, que són uns cracks.

Vampire Weekend. 'Walcott' i 'One'.

Vampire Weekend. 'Mansard Roof'.

Vampire Weekend. 'The Kids Don't Stand a Chance' i 'Oxford Comma'.

Some whiskey into my whiskey

2008-05-06T20:12:00.008+02:00

Suposo que és per culpa de la globalització que The Felice Brothers semblin de Des Moines, Nashville o Memphis quan en realitat són de Nova York. És whisky i cowboys, camises de quadres i encara més whisky. Anava a posar un vídeo en directe del South by Southwest d'Austin (sí, allà on toca tothom i diverses vegades), però sonen tan malament (no només el vídeo, ells també) que he preferit no ensenyar-lo. També tenen un videoclip de la cançó 'Roll on Arte', la qual no ubico entre la seva curta discografia i com que no la conec tampoc no caurà aquí. Però creieu-me, són una passada. Són els fills d'un Bob Dylan alcohòlic i decadent i, àdhuc jo, que detesto els cubates de whisky, escoltar 'Frankie's Gun!', 'Radio Song', 'Whiskey In My Whiskey' o 'Greatest Show on Earth' em fa venir ganes de prendre'n un (però sol, sense coca-cola).

PD: I a Conor Oberst li agraden. Això també és un bon motiu.

Roger Mas (el sol-o-o-ol)

2008-05-04T20:46:00.008+02:00

Volia escriure alguna cosa sobre Les cançons tel·lúriques, el nou disc de Roger Mas on posa música a poemes de Jacint Verdaguer, però avui no és el dia ideal. Per compensar, reprenc la sèrie de guilty pleasures amb el de Solsona versionant Paulina Rubio. Al YouTube hi ha vídeos on es veu millor però és que en aquest és impagable com el públic comença a riure quan reconeix la cançó.

Roger Mas. 'Ni una sola paraula'.

L'eufòria per "Narrow Stairs"

2008-05-02T15:17:00.006+02:00

"Per fi" s'ha filtrat. Però per què "per fi"? Per què coi tenia tantes ganes que es filtrés el Narrow Stairs? Jo mai no he estat fan de Death Cab for Cutie i només els conec a partir del Transatlanticism (Barsuk, 2003). Que sí, que aquest disc i el Plans (Atlantic, 2005) em van agradar molt i no negaré que el meu moment d'eufòria amb el grup el vaig tenir, sempre immensament suggestionat pel noi d'or -ell i els seus hypes-, però el concert a la Bikini de l'hivern de 2006 em va tallar força el rotllo. Aquest migdia, el senyor Tugger amb Llet m'assenyalava sàviament que els fakes de Velveteen d'ara fa un mes hi han fet molt per crear expectatives, així com el fet que el mateix noi d'or tingués el Narrow Stairs des de quasi abans que es comencés a gravar i no li donés la gana de passar-nos-el perquè el seu cap no anés a la presó. I jo que crec que les marques d'aigua són mentida i si són certes, ripejant el cd promocional, gravar-ho en format àudio a un CD-R i tornant-lo a ripejar, segur que desapareixen. No em crec que cap periodista mal ànima no hagi penjat a internet cap cd amb marques d'aigua. Tornant a Death Cab, però, quan he vist el link aquest migdia i els comentaris que afirmaven que aquesta vegada no eren els matats de Velveteen se m'han obert els ulls, he fet un petó a la Scarlett de la portada de la Rockdelux i he començat a esbombar-ho. Ara tot just estic escoltant el disc i pel què m'arriba em sembla que està bé, tot i que res del que pugui dir ara sobre el Narrow Stairs condicionarà futures opinions al respecte. De bones a primera m'ha encantat 'Your New Twin Sized Bed' i la seva llum i aquest sol que fa i, carai, això és qualitat de vida!

Em consola veure que tots els blogs a què estic subscrit l'han penjat també, i que tanta gent coincideixi al mateix temps és poc corrent. Per solidaritat i en agraïment que em linkin tan sovint, però, jo us deixaré el link dels Te amb Llet perquè us el descarregueu (si sou dels pocs que visita aquest blog sense haver passat ja abans per allà).

Un ós panda

2008-04-30T21:20:00.005+02:00

M'he dedicat a mirar vídeos del concert d'Animal Collective al Coachella de fa uns dies i he vist que toquen 'Comfy In Nautica' de Panda Bear en solitari. D'acord que sigui un dels membres principals del col·lectiu animal, però així i tot m'ha sorprès una mica. Quan els van confirmar pel Primavera, alguns vam il·lusionar-nos amb què Panda Bear hi toqués també sol. No serà així, però si toquen alguna cançó del Person Pitch, l'últim disc del Panda, s'hi assemblarà una mica.

Animal Collective. 'Comfy In Nautica'.

Nescafé

2008-04-28T17:39:00.006+02:00

A sculpture is a sculpture, marmalade is marmalade, and a sculpture of marmalade is a sculpture but it is not marmalade.

Hola bona tarda, ja torno a ser aquí amb els meus hypes particulars. De The Wave Pictures vaig parlar-ne quan vaig veure el vídeo del seu single 'I Love You Like a Madman' i demanava que, si us plau, algú filtrés el nou disc, Instant Coffee Baby (Moshi Moshi) que ha de sortir el 5 de maig. Fa alguns dies que va donar-se tan graciosa circumstància i, després de rascar una mica, aquest migdia em sentia el rei del món baixant pel carrer Sant Joan Bosco (si hagués fet sol ja hagués estat la òstia) mentre escoltava el disc. I és que de manera totalment subjectiva puc afirmar que no n'hi ha cap de dolenta ('Red Wine Teeth' potser és la més fluixa) i brillen amb llum pròpia la ja mencionada 'I Love You Like a Madman', 'Strange Fruit For David' i 'Friday Night In Loughborough'. Val a dir, però, que juguen amb avantatge perquè amb el meu pèssim listening entenc força referències musicals, i a mi aquestes coses m'encanten. Parla dels Beatles i el Sgt. Peppers, dels Beach Boys i el Pet Sounds i de Simon and Garfunkel. He arribat al punt, a més, que m'encanta aquest so a vinil que fan els mp3 de l'àlbum i que si em diuen que és dels anys 70 jo m'ho crec. I com de preciosa sona 'Cassius Clay', it's fantastic to feel beautiful again. Potser des dels Grand Archives no tenia una pujada de glucosa al cervell tan forta com ara.

En conclusió, que he fet molt bé de demanar-me festa pel dilluns de després del Primavera.