Señora de mis abismos

Ja m'ha passat més d'un cop que estant begut Los Planetas m'han arribat molt més. Cada disc de Los Planetas ha tingut la seva borratxera i la de l'òpera egípcia va ser fa unes setmanes, en un autobús nocturn, quan "Una corona de estrellas" em va atrapar i "Señora de las alturas" em va sacsejar. Passat el primer tast etílic, però, les cançons no s'han convertit en la banda sonora del flash-back, fins que no ha aparegut l'experiència del concert o la comunió col·lectiva. M'encanta veure, anys després, la connexió entre el record de "Santos que yo te pinte", a una pantalla de Benicàssim, cinc minuts abans que toquessin Gnarls Barkley, a l'hora que Los Planetas ho feien a Barcelona, a quatre passes físiques del que després s'ha convertit en el record de la señora de mis abismos, el mateix record que a "the end's not near, it's here". Hi ha fragments que tenen la seva banda sonora i que em temo alegrement que no desapareixeran.

Com tampoc no desapareixeran els curts de les jardineres volant, lladrucs, crits, amenaces absurdes de suicidi i autodiagnosis de bogeria. Però és la cara i la creu, el ying i el yang, el blanc i el negre, el Barça i el Madrit.

Ven aquí pelotita, que yo te daré zumo de mi corazón.